En data 7 de juny d’enguany el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar sentència en relació al recurs contenciós-administratiu interposat per l’Asociación Watani por la Libertad y la Justícia contra l’acord de l’Ajuntament de Lleida modificant diverses ordenances municipals per tal de prohibir l’accés als espais públics a persones que portin vel integral o altres abillaments que impedeixin la seva identificació.
Aquest pronunciament jurisdiccional ha passat relativament inadvertit a l’opinió pública però té una rellevància jurídica notable atesa la seva sòlida argumentació. En poques pàgines resol ajustadament a la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol i al Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre aquesta matèria. En síntesi, ratifica la competència de les entitats locals per exercir la potestat normativa en aquelles qüestions no excloses legalment de la seva intervenció i en especial les relatives a l’ordenació de les relacions de convivència en els espais públics.
La sentència ratifica que l’ocultació del rostre a l’espai públic, si no està vinculada excepcionalment a determinades professions o a normes sanitàries, afecta a la tranquil·litat i la seguretat i, per tant, la la seva prohibició està legitimada en pro del seu manteniment. L’ús de la burca és una pràctica sectària inspirada en creences religioses, però no és un precepte islàmic pròpiament establert, i la seva utilització tothora i a tot arreu no està emparada pel dret a la llibertat religiosa sinó que està limitat per la necessària preservació de l’ordre públic.
Finalment, el TSJC troba que les ordenances municipals que regulen l’espai públic restringint l’ús del burca no contradiuen l’article 9 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals ja que aquestes restriccions estan legalment previstes, són mesures necessàries per a la seguretat pública i la protecció dels drets i les llibertats.
Post Scriptum, 8 de març del 2013.
Mitjançant sentència de data 14 de febrer d’enguany el Tribunal Suprem ha estimat el recurs de cassació interposat per l’Asociaión Watani por la Libertad y la Justicia contra la sentència del TSJC de 7 de juny del 2011. Les modificacions introduïdes a les ordenances municipals per tal d’impedir l’ús del vel integral han estat anul·lades per ser considerades limitacions a l’exercici del dret fonamental de llibertat religiosa sense llei que les empari.
De la lectura de la sentència dictada per la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem se’n poden extreure les següents consideracions:
La primera és que malgrat la sentència no s’hi pronuncia expressament però es manté la prohibició d’ocultació del rostre en tots els supòsits, llevat de l’abillament amb vel integral que n’ha de restar exclòs en els termes que estableix el Fonament de Dret Primer:
“Conviene precisar, para delimitar el alcance del proceso, que en él sólo se impugna la veda del uso del velo integral, no así de los demás elementos de ocultación del rostro, por lo que en cuanto al contenido de la Ordenanza y de los Reglamentos aludidos lo atinente a esos otros elementos ha de considerarse ajeno al proceso y por tanto no afectado por él la vigencia de los correspondientes preceptos.
Es, pues, sólo lo relativo al velo integral a lo que afecta la Sentencia. En ésta, en su Fundamento de Derecho Primero se concreta el objeto del proceso con precisa referencia al acuerdo impugnado y a los motivos de la impugnación.”
La segona és que el Tribunal Suprem no qüestiona la competència de l’Ajuntament de Lleida per a regular aquesta qüestió sempre que es basi en el títol local de regulació de la convivència a la via pública i els serveis locals i no ho faci invocant competències respecte a drets fonamentals, com la llibertat religiosa o la igualtat entre homes i dones.
Així ho explicita el Fonament de Dret Setè quan afirma: “Sólo si en la prohibición cuestionada en el proceso la Ordenanza recurrida (la ordenanza misma, no los razonamientos que en su salvaguarda se exponen en la Sentencia y en los escritos del Ayuntamiento recurrido en la instancia y en la casación) invocase como título competencial el de la regulación del ejercicio de la libertad religiosa, el tema competencial tendría en sí singularidad para ser considerado aisladamente del tema de fondo de la vulneración del derecho fundamental; pero ese no es el caso, pues la Ordenanza se autoencuadra en otros títulos competenciales, que, en principio, no resultan cuestionables en cuanto tales”.
La tercera consideració a tenir en compte és que el Tribunal Suprem considera que l’ús del vel integral constitueix “una manifestación de ejercicio de libertad religiosa, regulada en el art. 16.1 CE y en la Ley Orgánica 7/1980, de 5 de julio” (Fonament de Dret Novè) i conseqüentment no pot ser limitat per una ordenança municipal en base als pincipis de seguretat i ordre públic.
El Fonament de Dret Desè conclou: “La competencia del Ayuntamiento para regular sus servicios y la convivencia en el ámbito del Municipio: incontestable, (y es ahí donde entran en juego como normas habilitantes las de LBRL -Art. 4.1.f, 25 y 25- y de la Carta Europea de la Autonomía local -art. 4.2-, citadas en sentencia), no puede suponer que, al ejercitar las competencias que dichas normas le confieren, pueda hacerlo prescindiendo de los límites constitucionales que le impone el respeto del derecho fundamental de libertad religiosa, proclamado en el art. 16.1 CE.”
Aqueixa darrera afirmació implica que l’ordenança municipal pot prohibir anar pel carrer i accedir als serveis públics a les persones que oculten el rostre, llevat de les que ho fan per motius religiosos a Ies quals, per tant, a la pràctica no es podrà fer res més que demanar que s’identifiquin (si concorren les circumstàncies descrites a l’article 20 de la Ley Orgánica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protección de la Seguridad Ciudadana), però no se les podrà sancionar per aqueix motiu. Si es neguen a identificar-se podran ser sancionades per l’aplicació de l’article 26, h) de la mateixa llei. Cal tenir en compte en aqueixes situacions que la identificació no es limita a l’exhibició del DNI o document equivalent, sinó comprovant que efectivament el portador del mateix shi correspon.
La quarta reflexió, és que excepcionalment, el Tribunal Suprem dóna per vàlida la regulació continguda a l’article 21 del Reglament del Servei de Transports Urbans de Viatgers de Lleida que diu el següent:
“L’ús de les diferents targetes de tarifa social o de preu reduït en funció de col·lectius especials, haurà d’estar degudament acreditat. El personal del servei podrà demandar l’acreditació de la personalitat als beneficiaris i comprovar la concordància amb les fotografies dels títols de transport. Cap usuari podrà fer ús d’aquestes targetes si es nega a identificar-se per fer aquestes comprovacions.”
El Fonament de Dret Onzè afirma el següent:
“Es indudable que el sentido de esa modificación se diferencia con claridad de las demás analizadas, pues no impiden el uso del velo integral, ni por tanto puede equipararse en su valoración jurídica respecto a la vulneración del Art. 16.1 CE a la que merece la prohibición analizada en los fundamentos precedentes.
La exigencia de identificacion que en dicho Reglamento se establece, como control del uso de un beneficio al que la portadora del velo integral se acoge libremente, no supone limitación del ejercicio del derecho de libertad religiosa, ni supone regulación de ésta, precisada de previa regulación por ley; por lo que tiene la cobertura plena de los títulos legales que el Ayuntamiento invoca, lo que impone la desestimación del recurso de casación y la confirmación de la sentencia desestimatoria en lo concerniente a ese concreto y limitado contenido del recurso.”-
El supòsit regulat a l’article 21 del Reglament dels Serveis de Transports Urbà de Viatgers de Lleida és extensible a altres serveis municipals la competència normativa dels quals correspongui a l’Ajuntament i estableixi com a condició per l’ús dels mateixos la prèvia identificació de les persones.
En conclusió, i atenent a les consideracions anteriorment exposades, els ajuntaments poden establir la prohibició genèrica d’ocultar el rostre en la via pública llevat dels casos en que aquesta pràctica està fonamentada en motius emparats pel dret fonamental de la llibertat religiosa en els termes que estableix aqueixa sentència del Tribunal Suprem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!