Les conseqüències de la present crisi econòmica ens afecten a tots, en major o menor mesura, i en un grau o altre d’intensitat molts ens interroguem sobre el seu abast estructural i polític.
No sóc pas economista però m’interesso per les relacions entre treball i mercat des d’una perspectiva fonamentalment política. “Le capitalisme touche à sa fin” com preveia fa uns mesos Immanuel Wallerstein, sociòleg altermundialista, des de les pàgines de “Le Monde” el proppassat 12 d’octubre o bé com deia ahir, a les pàgines del mateix diari, l’economista Joseph Stiglitz: “Nous n’avons pas de systéme économique de rechange”.
Després de seguir (a una certa distància) els debats del Fòrum Social Europeu no veig cap formulació teòrica, amb voluntat de ser duta a la pràctica per procediments democràtics, que s’ofereixi com a alternativa global al sistema capitalista. No conec des del socialisme europeu cap proposta políticament articulada llevat del nou partit anticapitalista que promou a França el trotskista Olivier Besancenot (que ja compta amb alguns admiradors entre nosaltres). Els esclats de violència de Grècia, fa uns mesos, i de la “banlieu” de les ciutats franceses, fa uns anys, deriven de la peculiar configuració del poder estatal grec o de la crisi d’identitat cultural franco-republicana més que de causes essencialment econòmiques. No són experiències a partir de les quals es pugui articular un recanvi de model socioeconòmic.
Afirmacions com les d’Arcadi Oliveres: “El capitalisme és irrefundable, s’ha de destruir” (Vilaweb-Sabadell, 30 de desembre del 2008), només es donen a la Catalunya d’avui on el llenguatge violent i totalitari està passivament acceptat enmig de la desorientació general que vivim com a país. Coincideixo més amb les opinions de Francis Fukuyama sobre les potencialitats creatives i regeneradores del sistema nordamericà que no pas dels farsants antisistema que pul·lulen per casa nostra.
Atès el declivi nacional que viu Catalunya no hi ha tampoc veus autòctones que estimulin la creativitat, l’esperit emprenedor, el treball cooperatiu que tanta rellevància ha tingut al nostre país. Aquestes energies latents a la societat catalana només afloraran si hi ha un projecte polític nacional que les faci emergir, i de moment no es vislumbra. Els catalans no podem acollir-nos al proteccionisme estatal com fan altres pobles europeus només ens queda la via de l’estat propi i aquesta no és una prioritat ni pels sectors socials (la majoria, de fet) que s’empobreixen per causa de les discriminatòries polítiques estatals espanyoles.
No veig que estiguem assistint a la fi del capitalisme, al final d’un cicle possiblement sí. En el millor dels casos les autoritats públiques recuperaran i augmentaran el paper regulador de les forces econòmiques que operen en el lliure mercat. Tot dependrà de si els drets humans, individuals i col·lectius poden traduir-se eficaçment en límits judicialment protegits respecte del principi de llibertat d’empresa. El debat a casa nostra serà entre els que opten per convertir Catalunya en la punta de llança de l’anticapitalisme global (aliats objectius dels defensors de l’ordre estatal espanyol) i els que vulguin fer prosperar un projecte polític i econòmic nacionalment autocentrat adaptat a la nova fase del capitalisme europeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, els altres dos invents de l’època moderna, el comunisme i els feixisme, també ens han donat bons exemples de crisis econòmiques. Jo començaria a parlar de crisi final del capitalisme el dia que no puguis trobar un pollastre al supermercat o uns texans a la botiga de moda. Mentre els profetes de la fi del capitalisme ens deixen anar els seus sermons segueixen consumint com mai. Si els hagués afectat un ERE, tindrien altres preocupacions que anar refundant capitalismes.
Em sembla que consumit el comunisme, caldria que comencéssim a posar les coses al seu lloc. Parlar de dretes i esquerres avui en dia no té cap sentit. Crec que ens definiríem millor si parléssim d’estatisme vs. liberalisme. El problema és que a casa nostra això és difícil perquè gairebé tothom està més decantat per l’estatisme. I és que el franquisme ens va deixar moltes seqüeles.
A mi el que m’omple de joia és el fet que els defensors d’un altre sistema siguem aliats -en el pitjor dels casos- o bé tontos útils -en el millor- de l’estatalisme espanyol, i en canvi, els liberals i defensors del capitalisme sobiranistes no hi tingueu res a veure:
Us informo, per si no heu tingut la perspicàcia d’entrevéureu, que esteu defensant el mateix model econòmic que molts estatalistes hispànics, sense que això en principi us faci còmplices de res, de moment.
Per altra banda dir-vos que a títol individual, jo fóra capaç d’arribar a un acord de mínims per assolir unes estructures d’estat amb defensors del liberalisme com vosaltres, allò que em corrou l’esperit (és un dir) és saber si podríem comptar amb la mateixa lleialtat per part vostra. Estaríeu disposats a compartir camí amb gent que aposta per un sector públic potent, la nacionalització dels grans monopolis, la participació ciutadana com a garant de la democràcia, les estructures d’estat al servei del benestar de la ciutadania … .
Ja veus si n’intentem estar d'”autocentrats” alguns, seràs prou poc totalitari per acceptar que tots els models socials són vàlids mentres anem caminant cap a la llibertat?
Et contesto per últim cop des del mateix post, que si no es farragós de llegir.
Torno a repetir que explicar els meus arguments no és barrejar-te amb cap dictador, simplement constato que hi ha hagut polítiques liberals aplicades per dictadors. Sento que t’ho prenguis malament però això no canvia aquest fet. També crec que sota la bandera del “liberalisme” s’hi aixopluga tot un pòsit de gent tan diversa entre si que amb prou feines arribes a identificar-ho en la teoria, a la pràctica és una mena de self service que tant serveix per liberalitzar el mercat laboral com per privatitzar parts de la nostra sanitat.
Cordialment.
Et felicito per l’article. Està molt bé. En efecte, sembla evident que la capacitat de reactivació i recreació del capitalisme li permetrà sortir amb renovades forces de la situació (tot i que, potser, amb alguns límits o pactes per a controlar els que han mentit).
Totalment d’acord amb la buidor argumental de l’anticapitalisme global (ara ja és impossible saber per on van i què volen). El repte, sobre el qual no entenc gaire, és veure com encaixa el projecte nacional en una globalització que -malgrat la crisi- dóna passes immenses cada dia.