“L’Ou com balla”: humor a la Presó Model el 1945

Joan Crexell publicava un butlletí, “Paper groc”, en el qual divulgava els resultats de la seva recerca en diversos camps (història, bibliografia). El número 20, corresponent al gener del 1995, ja el tenia enllestit quan va morir. Albert Roqué i Enric Borràs van acabar de preparar-lo i trametre’l als receptors.

L’article que reprodueixo -signat per Pere Carbonell i Fita (Barcelona 1916) apareixia en aquesta edició pòstuma i tracta de la publicació humorística manuscrita, apareguda el 1 de gener de 1945, feta pel mateix Pere Carbonell i Francesc Espriu, patriotes del Front Nacional de Catalunya presos a la Model de Barcelona.

 

“El primer de gener de 1945 va començar a circular -és a dir, a passar de mà en mà-, el primer número de “L’Ou com balla”, portantveu del bon humor i del sidral”. Era una imitació d’un diari, feta a mà: titulars, il·lustracions i text imitant la lletra impresa. L’havíem confeccionat, pacientment, Francesc Espriu i jo. L’estructura i el to responien al model en què ens havíem inspirat: el setmanari humorístic “El be negre”, que s’havia publicat durant la Generalitat republicana i acabà després del 19 de juliol de 1936, quan no hi havia lloc per a la ironia i la sàtira que no fossin militants.

L’editorial, titulat “La mare dels ous”, anunciava la “filosofia” de la nova publicació: “Avui -deia- veu per primer vegada la llum l’aperiòdic “L’Ou com balla”. Les nostres primeres lletres són de la salutació a tota la premsa nacional i estrangera…. “L’Ou com balla”, que és totalment independent, sols està al servei d eles potències còsmiques; ara bé, “L’Ou com balla” és una cosa buida, però  no té sentit sinó d’intenció; no volem omplir les columnes per a reivindicar tots aquells valors morals que van desapareixent engolits per les passions: nosaltres reivindicarem les celebritats; nosaltres repartirem sidral a tots els que en vulguin i en tinguin necessitat; per tant, oferim tots els nostres coneixements, tota la nostra experiència, als esmaperduts, esverats, despistats i esgarriats que pul·lulen per la contrada, a l’ensems que ens oferim a tots els homes il·lustres, a totes les aquelles celebritats que la posteritat no els ha fet justícia encara. “L’Ou com balla” és, senyors, l’òrgan oficiós de l’humor. Prepareu-vos que n’hi haurà per a tothom”.

La primera dosi de sidral la dedicava aquell número a Don Pedro de Lucía de la Cruz -el nom de guerra adoptat per Manuel Cruells a l’atenció de la policia-, en ocasió del seu “sant natural”. Se’l col·locava a la primera cel·la de la “Galeria dels Homes Il·lustres” i reproduïa l’entrevista que li havia fet el corresponsal de l’Agència Faves (en referència a la francesa Agència Havas).

La secció “Musses i mussols” contenia una poesia dedicada “A la Llibertat”:

“Salut, oh Llibertat, Marastra nostra,
que ens fas figureta amb el cel blau
i ens poses tal fal·lera ran de sostre
que aquell que vol ser lliure fas esclau !

Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat !

Idea que ens atabales
amb mil interpretacions
i al pobre “reclús” embales
quan t’ensuma pels racons;

de tothom ets coneguda
i sempre has estat de moda,
prô els uns t’han pres per pastura
i els altres per tapadora !

Et concevem ideal
i pura com una albada;
i després ens fas el salt
i ens deixes a l’estacada.

Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat !

Quan algú el teu nom invoca
cal posar la mà a la butxaca,
perquè el pobre que t’advoca
et veu aixecant l’estaca.

La llum de la teva torxa
il·lumina per igual
el tirà que el pobre escorxa
i el poble que et tira avall.

Tots t’hem vist el voraviu
prô et volem, oh Llibertat! :
sens tu, no gosem dir “piu”.
Ai lladre, que ens has donat… !

Llibertat, Llibertat:
endevina qui t’ha tocat”.

De “L’Ou com balla” sols en va sortir un altre número, el 2, de febrer: la creació era massa lenta -calia concentrar molta imaginació !- i n’era també la confecció, així com la circulació, de cel·la en cel·la, dedicant-hi força estona a la lectura, interrompuda per les rialles i els comentaris suscitats. “Víctor Alba” (Pere Pagès), a les seves memòries “Sísif i el seu temps II. Costa amunt”, li fa fer aquest comentari al seu imaginari “memorialista”: “….Ja estaria content si ara es publiqués un setmanari satíric com aquell”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *