Avui s’escau l’aniversari de les darreres eleccions espanyoles i de l’inici del segon mandat de Rodríguez Zapatero com a president de Govern.
Globalment, encara considero vàlides les valoracions (primeres, addicionals i complementàries) que vaig fer, ara fa un any, de les eleccions generals. El PSOE va enterrar l’eufemisme de “la España plural” i aposta per encapçalar un neo-regeneracionisme espanyol, competint amb el PP (cas de Navarra) o pactant-hi (cas d’Euskadi). En tot cas, els socialistes han apostat decididament per desprendre’s de les aliances amb els nacionalistes perifèrics (cas del BNG, després del fracàs del govern bipartit gallec) o mantenir-les si els socis accepten desnaturalitzar el seu projecte (eventualment el PNB).
Totes les comunitats autònomes, si Patxi López és investit lehendakari, estaran presidides per partits espanyols i només a Catalunya subsistirà l’aliança del PSC amb ERC fins a les eleccions de l’any vinent. Les expectatives de la direcció d’Esquerra, sobre un tombant estratègic dels socialistes catalans per prioritzar els interessos nacionals de Catalunya per davant dels del PSOE, no s’estan complint. Ans al contrari, el PSC segueix actuant en la línia que marca el PSOE com es veurà en el seu posicionament final respecte del finançament i la sentència de l’Estatut (ahir mateix des de les pàgines del Punt, l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet ja avançava alguna cosa al respecte).
El PP, malgrat el desgast relatiu dels afers de corrupció en què es veuen implicats alguns dels seus dirigents, manté les seves opcions per desplaçar el PSOE a les generals vinents confiant en capitalitzar el desgast que suposarà pel govern Zapatero la crisi econòmica. CIU es manté en la posició de no entrar a governar Espanya (dubto que els arribin a fer l’oferiment, ni el PSOE, ni el PP), prioritzant Catalunya però sense intentar cap aposta com la d’Ibarretxe. ERC, per la seva part, no està en condicions per liderar a mig termini una alternativa d’aquestes característiques i la direcció actual intentarà reeditar el tripartit malgrat el PSC no hagi demostrat de cap manera que representa “la Catalunya que sap on va“. En conclusió, el subsistema polític català està estancat i només des de fora de l’ordre establert, això és a partir dels sectors socials i culturals més dinàmics, es poden promoure canvis institucionals estructurals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!