Ahir va fer trenta-nou anys de la manifestació convocada per l’Assemblea de Catalunya a Barcelona, després de l’èxit de la del diumenge precedent 1 de febrer, per tal reivindicar els quatre punts de la plataforma antifranquista. Ahir Nació Digital recordava aqueixa convocatòria en un article titulat “Quatre decades fent el país al carrer“, que m’ha fet decidir a escriure aqueix apunt per dos motius.
Un de personal, atès el record que en tinc d’aquella jornada. En tant que membre del PSAN el partit havia cridat a tots els militants a participar a la manifestació, concretament convergint al carrer Pont de Marina. Allí hi vaig fer cap amb l’amic Josep Maria Badia, tarragoní com jo i company d’estudis a la facultat de Dret de la UB. La nit del dissabte mentre passejàvem per la zona universitària vam veure entrar per la Diagonal un llargíssim comboi de furgonetes policials de l’aleshores anomenada “Policia Armada” preludi de la repressió que es preparava per part del govern espanyol presidit per un tal Arias Navarro.
Efectivament, només arribar al punt de trobada i sortint del metro, uns xicots de sobte llencen un parell de còctels molotov contra un cotxe patrulla policial, els ocupants del qual surten esfereïts disparant trets a l’aire. Els concentrats ens dispersem, ja ho faig en una direcció equivocada i em trobo de cara amb uns quants antiavalots que comencen a disparar pilotes de goma impactant-me al cul una d’aquestes. De cop no vaig sentir un dolor especial però uns minuts més tard tenia la galta posterior esquerra inflada. Vaig anar al dispensari de la residència d’estudiants Sant Raimon de Penyafort on s’allotjava el meu amic i allí em va donar un cop d’ull un estudiant de medicina i una mica de pomada. Com que just havia fet els divuit anys i anava per la vida més eixerit que un gínjol, l’endemà ja estava gairebé recuperat del tot.
Escric aqueixa anècdota per primera vegada perquè no m’agrada explicar històries personals vinculades a l’activitat militant quan afecten a altres companys, però aqueixa és una experiència individual, similar a la que han viscut moltes altres persones en els anys en que les mobilitzacions de caire nacionalista al carrer eren sistemàticament reprimides. Ahir vaig estar-hi pensant, comptant els anys transcorreguts, i considerant que, malgrat les nombrosos i creixents manifestacions en pro de la llibertat de Catalunya, a nivell polític estem molt per sota de l’alçada que pertocaria a una nació que segons Partal està a un pam de la independència (i no és que sigui pas culpa seva aqueix retard).
La segona reflexió relacionada amb la data d’ahir, es col·lectiva: com és possible que després de cinc anys de la liquidació de l’Estatut del 2006 pel Tribunal Constitucional i essent evident que no hi ha altra alternativa que la independència, els partits que van sortir escollits al 2012 amb un compromís d’exercir el dret a decidir el futur del país no hagin sigut capaços de bastir una estratègia conjunta ?
La capacitat de mobilització cívica ja ha arribat al seu sostre, com no hi ha arribat cap altre poble d’Europa, es hora que una direcció col·legiada i plural de forces polítiques plantegi una posició unilateral, es a dir, amb vocació de sobirania real, per trencar el setge econòmic i polític imposat per les forces defensores de l’ordre estatal i autonòmic. I no anem pas per aqueix camí, sinó al contrari, diluïnt el procés social de construcció nacional, sobretot des de l’esquerra que substitueix el conflicte real Catalunya/Espanya per la coartada esquerra/dreta. Commemorar les dates assenyalades de les grans manifestacions independentistes, més enllà dels records particulars, no serveix de res. Això pensava ahir, i avui, lamentant el pas del temps, el vital i l’històric, ho he volgut deixar escrit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I a l’altra banda hi ha gent que pensa sincerament que la qüestió nacional és la coartada per amagar el conflicte real entre classes. Em fa por que només a la CUP es continuï pensant que tots dos conflictes són “les dues cares de la mateixa moneda”… Ah!, jo també hi era, a les manis de de febrer del 1976, i sempre he pensat que, si els pallassos de la “Junta Democrática” ho haguessin volgut, la mani s’hauria fet el mateix dia a tot l’Estat, i així el “carnicerito de Málaga” no podria anar concentrant els seus antiavalots avui a Barcelona, demà a Bilbo i la setmana que ve a Madrid.