Avui ha començat la campanya electoral de les eleccions europees que se celebraran el proper 7 de juny. Com ja vaig assenyalar (sense gaire èxit), amb motiu de les eleccions espanyoles del 9 de març de l’any passat, el principal adversari dels independentistes és el PSC.
En el cas d’una nació com la catalana, sotmesa a un règim de dominació política i espoli econòmic, l’eix de contraposició entre els partits és el que separa els que defensen l’ordre establert i els que se’n volen alliberar. El PSC és el principal garant de la dependència, i còmplice del declivi de Catalunya provocat des del poder estatal en els darrers trenta anys, per tant és l’adversari prioritari dels independentistes.
El PSC ha tingut l’oportunitat a partir del 2003, des del Govern de la Generalitat d’invertir el paper que històricament ha jugat, i no ho ha volgut fer. No hi ha estació federal a recórrer conjuntament entre independentistes i socialistes (com creu erròniament Esquerra), ans al contrari, el PSC s’alia amb el PP quan li cal assegurar els interessos espanyols (com ha fet a l’Ajuntament de Barcelona per preservar la presència de l’exèrcit a Montjuïc).
L’aparell d’agit-prop del PSC promou (amb èxit, fins ara) l’espantall del PP -també amb motiu de les eleccions europees- quan realment Maria Badia i Aleix Vidal-Quadras són dues cares de la mateixa moneda. En aquesta confrontació fictícia esquerra-dreta, els socialistes troben la complicitat d’ICV i Esquerra, dues formacions inoperants a l’hora de situar els termes de dominació-llibertat en l’eix Espanya-Catalunya. En aquesta campanya no hi ha pràcticament debat sobre el model polític i econòmic de futur per a la Unió Europea, per tant cal aprofitar la campanya en clau interna catalana i preparar el terreny per a la llarga, i dura, confrontació a les eleccions al parlament de Catalunya del 2010.
Post Scriptum, 25 de maig del 2009.
L’edició d’avui del diari La Vanguardia informa d’una entesa política de caràcter estratègic entre PSC i PP orientada a prioritzar una bipolarització fictícia dreta-esquerra en detriment del conflicte real España-Catalunya. Més enllà d’interessos conjunturals, la línia editorial del diari coincideix en aquesta aposta pel manteniment de l’ordre establert, i de retruc confirma l’encert de la línia rupturista que emergeix amb Reagrupament Independentista que situa al PSC com a principal adversari del progrés i la llibertat del poble català.
Post Scriptum, 22 de maig del 2019.
Deu anys després d’haver escrit aqueix apunt el PSOE continua essent el principal adversari de l’independentisme català, la variant no explícitament neo-franquista de l’integrisme espanyol. ERC hi veu un aliat amb qui es pot fer un tram del camí, llevat Marta Rovira que fa pocs dies deia que eren la crossa del feixisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tots contra el PSC ?
Així doncs, a votar al PP !!!!
Jaume, el PSC comet molts errors, però equiparar-lo amb el PP em sembla equivocat. Volem una Catalunya independent, però, de moment, vivim en un estat que només millora socialment “una mica” quan manen els socialistes.
Una abraçada.
Hi estic d’acord. Hi han moltes maneres de dir-ho. Intentaré fer-ho com ells mateixos m’ho diuen. Questió de simbologia cartellista:
El PSOE a Catalunya, necessita al PP com aigua beneita. De fet, es el PP qui els hi fa la campanya. Badia es una cara de la moneda. L’altra, l’Alejo. Hi m’ho diuen a la cara. Omplen els nostres carrers amb cartells amb el careto de polítics estrangers, als que els hi suposen, la cua i les banyes. I naturalment, no hi podia mancar el que els hi fa la campanya: el del bigotet al costat del missatge “Per l’Europa Social”, per a veure si piquem el missatge de “safreig” digne de l'”Hola” o el “Lecturas”.
Únicament per la campanya, m’insulten a porta de casa, la poca intel.ligència que tinc i amb reafirmen que serien capaços de fer votar, si fos necessari, un cendrer o una llauna de sardines.
A manca de projecte, responen cercant l’imaginari demoníac, d’una política internacional de pega i mastega, gens europeista, retrógrada, conservadora, reaccionària i estatista.
El color vermell no es proletari, es el tapissat de les portes de l’infern.
Apa, m’en vaig al Poble.