L’ordre autonòmic quedarà tocat però no enfonsat en aquestes eleccions. L’independentisme no serà encara l’opció majoritària, però l’eix de la vida política està definitivament centrat en el conflicte Catalunya-Espanya.
Pel costat independentista, Esquerra -malgrat la davallada que s’ha guanyat a pols la direcció actual– continuarà essent la formació més nombrosa en diputats, però sense capacitat per a ser determinant en el nou cicle que s’inicia l’endemà de les eleccions. Solidaritat entrarà al Parlament, possiblement podrà fer grup parlamentari propi i tindrà el repte -i l’oportunitat- d’articular un projecte polític amb capacitat per ser el capdavanter de l’independentisme. Reagrupament, si obté algun escó actuarà a la contra de les formacions anteriorment citades sense capacitat ni voluntat de construir res, només.
Pel costat espanyolista, Ciudadanos es consolidarà, UPD fracasarà i Plataforma per Catalunya té possibilitats reals d’entrar al Parlament malgrat que cap enquesta ho hagi detectat i esdevenir un factor distorsionador més en un panorama polític desestabilitzat per la dominació estatal, la dependència socioeconòmica i el declivi imposat a la societat catalana en tots els camps.
CIU governarà però sense cap possibilitat de retornar a l’època de l’oasi pujolista ja que l’Estat no està disposat a cedir res a Catalunya en cap terreny. PP i PSC-PSOE es mantindran a la baixa en espera de les eleccions generals del 2012.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
SCI entrarà ?
Déu t’escolti.
T’he vist agoserat, Jaume. Ja està bé!
Algunes correccions. Si, tal i com diuen totes les enquestes, el 55% dels votants de CiU són independentistes, i CiU, tal i com es pronostica obté una majoria sòlida, voldrà dir que, clarament, l’independentisem ha estat decisiu en aquestes eleccions. És a dir, que només comptant CiU ja podrem dir que l’independentisme ha estat l’opció majoritària.
Una altra cosa és que es formuli i s’expressi en termes diferents del que es voldria des d’un cert independentisme resistencialista i “a la contra de tot”. L’acceptació de la pluralitat de l’independentisme és el primer deure a fer per part d’un cert independentisme “excloent” a partir del 29-N.
No estic d’acord que ERC no pugui determinar res en el nou cicle. Ja sigui des del govern, ja sigui des de l’oposició, li tocarà assumir que, malgrat tot, és la principal força, i endegar un procés indispensable de reflexió i de reformulació sobre l’estratègia col·lectiva.
Estic d’acord que si per desgràcia la secta reagrupada obté res (jo crec que no), serà en perjudici del país i de qualsevol possibilitat de creixement de l’independentisme.
No havia sospesat la possibilitat que PxC entri al parlament, crec que no ho farà. Tanmateix, si ho fés, no li atorgo aquest valor que tu descrius, sinó la constatació de que no per evitar parlar de certs temes, aquests temes no existeixen. I crec que el tema de la immigració és un cas paradigmàtic de distància total entre el discurs oficial i la realitat quotidiana que els prejudicis del políticament correcte han impedit abordar.
Hola Jaume, com sempre veig que no perds cap oportunitat per menysprear profundament Reagrupament dient que serà una formació que actuara a la contra sense cap voluntat de construir res i veig que tens clar que Solidaritat farà grup propi i com a capdavanter de l’independentisme. Realment reflexions com les que fas expliquen el perquè dels 300 anys de ser una colonia i son impropies d’algú que diu que vol lluitar per l’estat propi. Això si que no es construir, es l’autoodi que sempre ens ha limitat i que per sort i vull creure algun dia s’acabarà. Quan trigareu a fer una escissió de Solidaritat, perquè si mirem els curriculums dels que nomes aboquen reflexions dia si i dia també com les que fas, deu estar al caure, i així anar fent pels anys dels anys. Quin país.
Salutacions
Albert