Aquestes eleccions han girat al voltant de l’independentisme, però no han estat una victòria pels partidaris d’aquesta causa atesa la conjuntura canviant en què es troben les propostes organitzatives que se’n reclamen.
La independència com a única opció de futur pel nostre país es una evidència per a cada cop més sectors de la població, però la transversalitat social i pluralitat política dels que en són favorables no troba, de moment, l’expressió d’un projecte electoral majoritari. El punt de partida per bastir-lo rau en la confluència entre les aspiracions de regeneració democràtica de la vida institucional i la independència com a concreció d’un poder estatal català.
Predicar la regeneració democràtica cara a la societat implica practicar-la des del primer moment cara a l’interior de les organitzacions independentistes. No fer-ho, lleva credibilitat a qui incideix en aquesta incoherència i condueix al fracàs del projecte. Esquerra, que ha patit una davallada llargament anunciada, insisteix per boca dels seus actuals dirigents -i màxims responsables de la crisi del partit- en considerar un error el procés d’elecció democràtica de president i secretari menat al congrés de l’any 2008.
Erren en el diagnòstic: allò que va fallar no fou el mètode participatiu sinó la manca de capacitat i voluntat per bastir una estratègia coherent orientada a l’exercici del dret d’autodeterminació. Les causes d’aquesta manca de capacitat i voluntat evidenciada per la direcció d’Esquerra cal buscar-les en el fet que pels seus dirigents la independència és un anhel benintencionat però no una actitud permanent de conflicte amb l’ordre establert. Per dir-ho en paraules d’Heribert Barrera, “estar moralment en guerra amb Espanya”. La coartada del governar a qualsevol preu mentrestant no arriba la independència, de buscar la centralitat dins l’ordre establert, d’entendre la política com una professió i una via d’ascens social, porta a negar a la pràctica els objectius pels quals hom diu lluitar.
A la conferència nacional d’Esquerra de l’any 2007, quan ja havia començat l’any abans la involució del partit, es van posar a debat dues ponències: l’oficial que es va encarregar a Joan Ridao, un text buit de contingut, sense estratègia de cap mena ni senyals de cap tipus de gradualisme, i l’alternativa que va defensar Albert Pereira en nom de Reagrupament, llavors un corrent intern, que apuntava a plantejar un conflicte jurídic i polític a l’ordre establert. Comparar ambdós documents pot ser un bon exercici pels que encara confien en la recuperació d’Esquerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a ser un objectiu. L’anhel és in operant i passiu; està a l’espera. L’objectiu, en canvi, és una meta que demana una estratègia i les eines adequades.
Treballarem a nivell institucional (política) i al carrer (mobilització). Ens hi hem començat a posar i continuarem. Que la política no ens faci oblidar la mobilització. Per aquesta segona el camí està menys fressat i cal imaginació, també coordinació amb plataformes ciutadanes.
Solidaritat es proposarà amplia els adherits i pencaires (militància?) per poder-ho portar a terme. Estem engrescats amb el resultat i pel bon rotllo amb què hem treballat fins ara. Salut!
L’independentisme ha guanyat o ha perdut?
Aquesta és una qüestió una mica difícil de dilucidar i depèn de la perspectiva des de la qual es miri.
Si ens basem en els escons, evidentment la representació parlamentària ha minvat de 21 a 15.
Si ho mirem des d’una òptica més àmplia podríem dir que l’independentisme ha guanyat: ara tenim independentisme d’esquerres i de dretes. L’independentisme és transversal, ja era hora.
A la dreta tenim un al·luvió de gent de diverses procedències que no s’identificaven amb un govern d’esquerres i que han estat aglutinades per un lideratge populista a l’estil berlusconià.
A l’esquerra hi tenim un partit que s’ha de refer de les ferides rebudes en els darrers anys, per elements clarament desestabilitzadors que van aprofitar el sistema assembleari per dividir el partit abans de marxar-ne, que no ha sabut o pogut cicatritzar-les degudament.
Els elements que configuren aquestes alternatives no són massa engrescadors:populisme dretà tipus berlusconià i confusió a l’esquerra.
Esperem que, uns i altres trobin el camí: que es sedimenti l’al·luvió dreta i es pugui arribar a constituir realment en un partit democràtic (no només unes sigles) i que l’esquerra trobi els adequats ponts per a bastir de nou una alternativa més forta.
Així sigui.
És obvi que SI ha aconseguit emportar-se una part (important) de l’electorat d’ERC. Si l’objectiu era aquest SI ho ha aconseguit, i això no és especialment bo ni especialment dolent per a l’independentisme: més opcions.
Si la davallada d’ERC ha tocat fons, és molt probable que SI estigui, amb la coartada de la independència ara mateix, molt a prop del seu sostre.
Esquerra va perdre el nord i de moment no fa pinta de retrobar-lo.
Així ho demostren unes declaracions de l’Huguet en un article aparegut aquest divendres al diari Regió 7. Huguet titlla als altres independentistes “d’Independentisme exprés”, dient que les seves aventures i el seu fracàs ens ha perjudicat a tots”.
Des d’ací jo li responc a l’Huguet que si ERC hagés fet bé la seva feina independentista ara ERC tindria 40 diputats o encara més i RCAT i SI potser no existirien.
També aprofito l’ocasió d’aquest comentari per convidar als lectors del Blog d’en Renyer que visualitzin i escoltin la conferència de Santiago Espot a Sant Feliu de Guíxols, a l’enllaç:
http://www.youtube.com/user/
Benvolgut Jaume, estem davant un moment apassionant del nostre futur nacional. Cal que revisem els discursos previs, les previsions i les projeccions. Cal que alguns revisin les seves apostes redemptistes des d’una esquerra extrema.
Les eleccions del 28-N ens indiquen que moltes coses s’han acabat, han quedat obsoletes. Ja no hi ha un independentisme únic, ja no hi ha repartidors de carnets, ja no hi ha messianisme. Tot això s’ha acabat definitivament.
Estem davant un cert repte de “governança” de l’independentisme, és a dir, d’entendre que hi ha molts subjectes que poden treballar per un objectiu i no comparteixen una matriu organitzativa. Això costarà d’entendre, però és clau.
Assistim, com diu el gran Oriol Junqueras, a un canvi de paradigma en l’independentisme. Si no s’entén, fracassarem. Mai més no hi haurà una única organització que canalitzi l’independentisme. L’independentisme s’expressarà polifònicament, i l’objectiu dels militants independentistes és assolir l’armonia necessària, que no passa per l’hegemonia. Qui pensi encara en tenors, s’equivoca radicalment.
La capacitat de sumar, d’avançar, de construir… és l’única possibilitat de futur. I això ens obliga a tots a molt.
Visca la terra!