El resultat de les eleccions d’ahir marquen el final d’un cicle: no solament de l’etapa dels governs tripartits, sinó que són l’inici del declivi de l’hegemonia del PSC(PSC-PSOE) com a principal garant de l’ordre estatal a Catalunya.
Analitzant la situació prenent com a criteri interpretatiu el conflicte Catalunya-España, la principal força garant de l’ordre estatal ha sortit tocada -no enfonsada- d’aquests comicis. La derrota d’ahir no solament és conjuntural, pot tenir continuïtat a les properes municipals i a les eleccions espanyoles del 2012. El PSOE no té altra cosa per oferir a Catalunya que l’eternització de la dependència econòmica i la dominació política, ni tan sols el peix al cove de l’època pujolista pot servir.
La crisi econòmica actual és estructural, no pas fruit de les oscil·lacions dels mercats financers, i té unes causes polítiques evidents. L’Estat espanyol contemporani està assentat sobre l’espoliació de Catalunya -i la resta dels Països Catalans-, i el model econòmic i la planificació de les infraestructures només es pot sostenir sobre aqueix fonament. Aquest model el comparteixen PSOE i PP, però el primer no pot aplicar les mesures pal·liatives del dèficit que li exigeixen la UE i el FMI sense perjudicar la seva base social, el PP en canvi sí que pot fer-ho. Per això el PSOE està abocat a perdre el poder allà on encara el conserva: Catalunya, Andalusia (on ja no governa les grans ciutats) i finalment el govern espanyol.
El PSC mai no ha tingut un projecte de país per Catalunya, s’ha vist amb la falta de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut: només aspiren a recuperar d’amagatotis (com si això fos possible) les competències amputades vulnerant la sobirania del poble català expressada en referèndum el 18 de juny del 2006. El PSC post-Montilla ha de triar entre retornar a l’època de la federació catalana del PSOE o esdevenir un partit de nacional català, però no independentista, amb un referent estatal a l’estil d’Iniciativa. La primera opció és viable però amb un rol similar al que actualment desenvolupa el PPC, l’altra el PSOE no l’acceptarà mai i, a més, implica reeditar una fórmula similar als tripartits acabats de fracassar. Ambdues, per si soles, no poden ser majoritàries en el marc del panorama parlamentari català a curt termini.
La progressiva pèrdua d’hegemonia del PSC, per si sola, no obre les portes a la independència: el relleu el pren CIU, una força que pacta amb l’ordre estatal des de la perifèria no formant part d’un dels pilars del sistema com el PSOE. CIU pot articular una majoria social i política que miri de recomposar un pacte d’encaix amb Espanya, però la concreció d’aquesta fórmula -el concert econòmic- tothom sap que no és possible. Artur Mas podrà tenir un cert marge de maniobra amb el futur govern del PP a partir del 2012, però la dinàmica Catalunya-España és de xoc d’interessos i de legitimitats, de conflicte en definitiva. La nova etapa de govern de CIU ja no serà estrictament autonomista, el dret de decidir és al rerefons de la vida política catalana i impregna la transversalitat ideològica i social i el nou president de la Generalitat mantindrà la seva majoria mentre no se’n configuri una d’independentista viable i creïble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mas és una persona digna i no es prestarà a vendre’ns estafa per concert econòmic/pacte fiscal. Sí, aquesta afirmació es meva i estic convençut que el temps en donarà la raó. Per la seva part el PSOE i el PP són tan espanyols que no cediran ni un centímetre en aquest terreny. El TC ja ha admés un recurs d’inconstitucionalitat contra la prohibició de les curses de braus. Així que la desconnexió mental i sentimental amb Espanya va a continuar creixent. I Convergència continuarà liderant la via cap a la independència (ja ho està fent, però no ho veieu), i escoltant els discursos de SI i ERC, és evident que si no ho fa Convergència no ho farà ningú. D’altra banda continue sense entendre com encara podeu confiar que el PSCOE esdevingui un partit nacional català, i com és que penseu que Iniciativa és un partit nacional català. Com qualifiqueu la seva defensa abraonada de la unitat d’Espanya? Si em permeteu la broma, Herrera fins i tot físicament sembla nordcoreà. Ahir va ser un gran dia.
una vegada més les eleccions ens han evidenciat allò que molts no volem veure.
no estem en un país que vulgui ser independent.
estem en una comunitat autònoma que no vol un concert econòmic.
estem en una regió d’españa que no vol governar-se, més enllà del que ja té.
o és això o és que no som capaços d’engrescar.
cada partit independentista fa la seua guerra amb la “seua” veritat… i passa el que passa.
recordo els merders MDT-IPC i MDT-PSAN, han passat 25 anys i estem igual.
que si Carretero, que si l’Uriel, que si tu mateix Jaume, que si el Carod, el Ridao…. i res, no aconseguim res, només batalletes i batalletes i ben poc més… francament decepcionant.
i no sé còm s’ha de fer, ni quin és lo mètode, només sé que res ha canviat.
que al 1985 ja parlavem de deficit fiscal, d’expol.li, d’aeroports que no eren nostres….. etc, i res, aquí estem, igual que sempre….
no res, seguirem caminant i patint, però bueno…pensem-hi
una abraçada