A mesura que ens apropem al dia 28 es va confirmant per activa i per passiva que la independència centrarà el debat electoral. Els espanyolistes estan mobilitzant-se com mai fins ara en unes eleccions al Parlament de Catalunya i els independentistes es mouen entre la immediatesa de Solidaritat i l’inoperant gradualisme d’Esquerra.
L’autodeterminació d’un poble és un procés gradual de construcció de la nació emergent contra l’ordre estatal imposat mitjançant un conflicte jurídic i polític encapçalat per un conjunt de partits i entitats socioeconòmiques que en marquen l’estratègia. Això és així teòricament. Però en el cas original del poble català -després de la massiva manifestació del proppassat 10 de juliol- hi ha anhel social creixent d’independència però no hi ha procés d’autodeterminació en marxa perquè no hi ha direcció política.
Les eleccions poden fer aflorar una nova correlació de forces al si del moviment independentista però no resoldran per si soles la questió de l’estratègia i els passos a donar en el futur immediat. Per exemple, el relleu en l’hegemonia sindical a favor de centrals no estatalistes no és imminent precisament. La creació d’una assemblea permanent d’electes independentistes del tipus Udalbiltza, tampoc. La independència no és només una declaració del Parlament, ni la data mítica del 2014 com predicaven alguns –Carod, entre ells- fa un parell d’anys, tampoc. L’articulació d’una direcció unitària independentista és una necessitat i hauria de ser una prioritat després de les eleccions del proper dia 28.
La proposta de Solidaritat Catalana per la Independència adreçada a Esquerra, ICV i CIU per bastir una majoria parlamentària en vistes a declarar la independència la propera legislatura és teòricament encertada, però els destinataris de la mateixa des de la declaració del Parlament de l’any 1989 en pro de l’autodeterminació no han estat capaços de concretar aquest objectiu. Han primat les ànsies de gestionar l’autonomia o la priorització de l’aliança”d’esquerres” abans que l’alliberament nacional. I no hi ha senyals que això hagi de canviar a curt termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si entenem l’autodeterminació d’un poble com un procés gradual entedrem que no hi ha solució política immediata, és contradictori, i per tant aixó sí que és inoperant.
deixem-ho en què és un procés. Dinàmic. Contradictori. Amb estrebades. Incerteses. Mudances. Un totum revolutum que cal saber gestionar amb flexibilitat i clarividència…
Pere Meroño