Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 de novembre de 2012
6 comentaris

25-N: valoracions complementàries

De la reunió de l’executiva nacional de Solidaritat Catalana per la Independència d’ahir al vespre n’ha sortit aqueix comunitat a tota la militància convocant un congrés nacional el 26 de gener de l’any vinent, que decidirà el futur del partit, i posant els nostres càrrecs a disposició.

A més, però, vull afegir les següents consideracions sobre les causes que han portat al fracàs electoral i les conseqüències polítiques que en cal extreure. En primer lloc, cal ser congruents amb el missatge de regeneració democràtica de la vida política i deliberar col·legiadament allò que cal fer a partir d’ara, per respecte als afiliats, als votants, als quaranta-set consellers municipals presents als ajuntaments. La continuïtat o no d’una organització s’ha de prendre en funció d’una anàlisi estratègica i a partir de les conclusions redimensionar els mitjans. Per exemple, la fundació del Centre d’Estudis Sobiranistes està per estatuts  vinculada a SI i cal que continuï desenvolupant la seva funció iniciada al 2007 i que tants bons fruits ha donat pel conjunt de l’independentisme.

En segon lloc, cal tenir en compte que com a poble vivim immersos en un conflicte polític amb l’ordre estatal que no ha fet més que entrar en una fase decisiva que segurament durara anys i no es dilucidarà només en el terreny electoral. De fet, la convocatòria precipitada d’eleccions pel president Mas deriva d’una mobilització cívica nacional que ni CIU, ni ERC havien convocat atès que el seu programa només fa tres mesos era el pacte fiscal i no la independència. La dinàmica del vot útil desencadenada a partir del desacord per bastir una candidatura unitària independentista ha castigat a SI tot i que va ser ERC qui va menysprear la possibilitat d’una acord que hagués tingut unes conseqüències electorals molt superiors al resultat obtingut per Esquerra.

En tercer lloc, certament el 25-N tanca un cicle en deconstrucció del discurs independentista d’ERC iniciada el 2006 amb la conducta equívoca davant la posició a adoptar en el referèndum del 18 de juliol d’aquell any sobre l’Estatut. D’aquí van sorgir els sectors crítics -Reagrupament i Esquerra Independentista- que amb el pas del temps van confluir a Solidaritat després del frau perpetrat per Carretero i els seus còmplices esgarrant  l’oportunitat a les eleccions del 2010 de regenerar una alternativa rupturista transversal a una Esquerra desprestigiada pel segon tripartit.

En quart lloc, amb Oriol Junqueras ERC s’ha refet amb la connivència d’uns mitjans de comuninació que li han donat un tracte favorable mentre que denigraven sense escrúpols a Solidaritat. Junqueras ha recuperat la retòrica èpica de l’etapa Carod, però continua sense fer primàries per escollir els candidats, i en l’ordre extern assumeix la cooficialitat de l’espanyol com a missatge als poders fàctics autòctons que res substancial canviara si depèn d’Esquerra. Son qüestions que no han sigut tingudes en compte pels electors que tenen pressa per la independència, però que són substancials per a que s’hi arribi i que demostren que no és el mateix votar ERC que SI, tot i que els primers han procurat fer veure que sí.

Evidentment, després del resultat del 25-N entrem en una nova fase en la qual Solidaritat serà fora del Parlament i sense capacitat d’incidència en els pactes de govern entre les forces que hi són presents, sense possibilitat tampoc de fer arribar propostes a la ciutadania per aqueixa via. Personalment no hem veig votant ni CIU, ni ERC, ni la CUP perquè no em sento representat per allò que diuen que volen fer. El patriotisme rupturista de SI és diferent de l’anticapitalisme dels uns i del gradualisme dels altres, certament hores d’ara no té espai electoral i tampoc Solidaritat ha de ser un destorb al mandat que els partits catalanistes amb representació parlamentaria han rebut dels ciutadans.

De la mateixa manera que SI no va participar a les eleccions espanyoles del 2011 o la CUP no ho ha fet fins ara al Parlament de Catalunya,  els que no ens pensem integrar a aqueixes formacions podem no acudir a les urnes en futures convocatòries. O fer-ho participant en un projecte compartit si s’escau. En tot cas, cal treballar positivament per la independència.

  1. perdona Jaume però ERC SI HA FET PRIMARIES I HO SAPS a Tarragona va guanyar el Candidat Pep Andreu la REgional i a la comarcal del Tarragonès va guanyar el alcalde de la Secuita l’Eudald Roca, per això crec que no dius tota la veritat quan a ERC els que no ens agrada com anava ERC però no vam abandonar el vaixell, estem lluitant des de dins i guanyant amb poc marge però estem lluitant per tornar a estar al pal del paller.

    visca catalunya lliure

    albert

  2. Jaume,

    Tens tota la raó. Ara has de fundar el partit JR (Jaume Renyer) i així et votes i t’aclareixes tu tot solet amb les teves teories i conspiracions i fracassos propis.

    De de bo, opina sobre la vida i el país però deixa la política, no està feta per tu. Encara no ho veus?

    Humiltat, si us plau.

  3. Fa dies que hi dono voltes.

    SI hauria de plegar? O no?

    I llegint el vostre anàlisi d’urgència penso que he trobat la meva resposta: és molt important la presència d’una força independentista “no tremolosa” amb possibilitats de ser parlamentària, perquè els medis de comunicació del règim borbònic no tinguin la feina fàcil.

    Penso que el tracte amable al Sr. Junqueras que poseu en relleu s’ha donat perquè era el mal menor, i si SI no hagués tingut possibilitats, i aquest és el tema que cal aprofundir, el Sr. Junqueras no  hagués recollit el vot que ha recollit perqué l’hagués afectat l’hostilitat sistèmica. Sembla un contra-sentit davant dels càlculs de la “unitat” independentista però em penso que és així.

    En aquesta lìnia de pensament hi afegeixo: com que l’èxit de les CUP no fou previst pel sistema no es dedicaren a atacar-los durant la campanya, però ara seran l’enemic a desprestigiar i em temo que ells, innocents i amb excés altius, els ho posaran fàcil, encara que d’aquí a les properes eleccions moltes circumstàncies poden canviar, la qual cosa també és clau per respondre el primer interrogant.

    La premissa és que els diaris del règim borbònic tenen molta incidència en l’opinió pública i electoral, més de la que fora desitjable, i per tant la qüestió a considerar des d’una perspectiva àmplia, no estrictament partidista, és: ¿còm es juga amb els opinadors i els instal·lats en els mitjans que són els que són?. És un tema que resulta ser un dels elements claus no solament per entendre on som i les dificultats que hem de superar, sinó ptambé per dissenyar les estratègies més útils possible. 

    I ho deixo dit aquí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!