Jaume Renyer

Avui Vilaweb demana el parer dels lectors sobre una eventual coalició independentista en vistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Una qüestió que requereix una resposta meditada.

La unitat independentista és un procés de confluència estratègica, és  a dir, d’aproximació progressiva entre els diversos camins que propugnen els diferents partits que hi volen arribar. Aqueix és un debat pendent des de fa anys que es va anar posposant al si d’Esquerra en nom de la prioritat d’estar al govern de la Generalitat gestionant l’autonomia i que va conduir al declivi i a l’escissió del partit que fins fa sis anys aplegava la majoria de l’independentisme organitzat.

ERC ha sigut, i és encara, un partit sense estratègia, que ha anat a remolc de les propostes d’altri: abans del PSC amb qui va votar el 2009 l’actual sistema de finançament de la Generalitat i ara de CIU, amb qui compartia fins fa dos dies l’aposta per un pacte fiscal sense cap mena de verosimilitut. Pels que vam iniciar el camí d’intentar bastir un projecte alternatiu al “narinant” de la direcció d’Esquerra les coses no han estat fàcils. La crisi de direcció provocada a Reagrupament pels mateixos que deien voler regenerar la vida democràtica del país (contradint amb fets allò que predicaven) va fer fracassar aquell projecte fins al punt que ara és incapaç de presentar-se per si mateix a unes eleccions i va a la deriva cercant aixopluc a ERC o a CIU.

La marxa de Joan Laporta de Solidaritat (per acabar desfent  els passos que havia fet i anar a fer la mateixa fi que Carretero i la seva colla) tampoc ha ajudat a dotar l’independentisme polític d’un projecte concret. Solidaritat fins enguany no ha encetat el propi camí després d’unes eleccions municipals migrades en resultats i la no concurrència a les eleccions generals d’ara fara un any. Les CUP no és fins ara que es plantegen donar el pas a la política d’abast institucional nacional i els seus plantejaments són més aviat prioritzar la lluita anticapitalista que no pas una candidatura independentista transversal. 

Malgrat els punts de partida ideològics i estratègics diferents i les maneres de fer divergents els punts de contacte hi són: Josep Andreu com a president d’ERC al Camp de Tarragona ha iniciat des de fa mesos converses amb els dirigents territorials de SI i aqueixos darrers les hem mantingut amb responsables de les CUP. Però per arribar a un “Bildu” a la catalana calen voluntat d’acord, diàleg sincer, reconeixement de l’altre com a interlocutor i propostes concretes per superar les diferències que separen hores d’ara ERC de Solidaritat. 

Per parlar de coalició cal començar per posar sobre la taula les estratègies de cadascú: no és el mateix aspirar a compartir aliança amb  CIU (que és qui de moment capitalitza el procés cap a l’autodeterminació) que apostar per la independència (superant l’ambigüitat de l’estat propi) en un eventual referèndum i fer un pol alternatiu a CIU si aqueixa coalició no se’n surt de convocar-lo fruit de les pressions adverses a que està sotmesa.

Cal tenir present també que hi ha referents intel·lectuals de pes dintre de l’independentisme –com Salvador Cardús– que enlloc d’aproximar posicions aprofundeixen les distàncies entre uns partits i altres i personatges que actuen per ressentiment envers els que un dia foren companys d’aventura. Superar el sectarisme no és només una qüestió de bona voluntat sinó un acte de responsabilitat que no tothom està en condicions de fer simultàniament.