Aquest final de campanya electoral està marcat més que pels continguts de les diverses propostes dels partits d’ordre fins ara hegemònics, per la previsible emergència de nous actors polítics.
Al Pais Basc, Bildu serà la sorpresa anunciada d’aquesta contesa electoral. A Espanya la irrupció del Moviment 15-M està alterant les bases sobre les quals reposa el bipartidisme PP-PSOE. Les mobilitzacions DRY no tindran reflex electoral immediat, ni tampoc es transformaran en una nova formació política, però són un símptoma de la crisi del sistema polític dissenyat per la Constitució del 1978. Les previsions oficials que apunten una victòria esclatant del PP com a preludi de les generals de l’any vinent no se’n veuran afectades però Rajoy haurà d’assumir la gestió d’un ordre estatal desestabilitzat econòmicament i políticament.
Als Països Catalans, el declivi de les diverses variants del PSOE serà notori, fins al punt que deixarà al PSC en una posició similar a la que té ICV respecte a IU: el referent estatal és més feble que la marca catalana sense que d’això se’n derivi l’assumpció de plantejaments sobirans. CIU consolidarà el seu ascens iniciat el 28-N i capitalitzarà parcialment el vot útil sobiranista atesa la fragmentació de les candidatures independentistes. El progressisme banal i anacional mirarà de capitalitzar ¨la Spanish Revolution¨, desviar-la contra CIU i en benefici de les formacions de l’antic -i fracassat- tripartit. Les avantguardes anticapitalistes autòctones; procuren capitalitzar el moviment que té per epicentre la Puerta del Sol.
La causa independentista continua essent marginal a les acampades d’arreu dels Països Catalans i si potser sorgeix un nou actor polític d’aquesta indignació real socialment però abstracta políticament serà per donar continuïtat al progressisme que fins ara han personificat el PSC i ICV.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!