Enguany, mirant amb perspectiva històrica l’evolució de l’independentisme català contemporani, es tanca una etapa marcada per la incorporació efectiva de CDC al moviment deixant enrere el pujolisme fallit i aportant un component social imprescindible que ha permès bastir la majoria parlamentària amb ERC plasmada en la victòria de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S.
L’altre component actual de l’independentisme parlamentari, la CUP, reflecteix en les seves contradiccions internes la disjuntiva entre anticapitalisme i alliberament nacional. Per uns, la independència només és un instrument en funció d’un objectiu final prioritari, el socialisme abstracte i sense referents a escala europea. Per altres, l’alliberament nacional es justifica per la supervivència mateixa d’una nació oprimida que ressorgeix amb un suport social emergent que desplaça l’ordre establert en l’etapa de dominació estrangera.
La segona és la concepció de les organitzacions sorgides a partir de l’any 1968 amb el naixement del PSAN que enguany ha anunciat la suspensió de les seves activitats, tot un símptoma d’un final d’etapa i la irrupció d’una altre mena d’esquerra independentista autodefinida com anticapitalista. Els seus referents ideològics són una concepció sectària de la comunitat nacional, així com l’abandó del llegat del patriotisme republicà, l’assumpció de l’antiliberalisme, de l’antisionisme, menyspreu per la defensa de les societats obertes occidentals i silenci davant l’emergència del gihadisme autòcton a escala europea.
Aqueixos canvis en la configuració de l’independentisme estan interrelacionats amb el procés de ruptura amb l’ordre estatal espanyol, que està encara lluny de consumar-se i que pel camí va deixant enrere actors com ICV que dona pas a una nova amalgama que té per denominador comú un progressisme genèric del qual és un reflex Ada Colau i la sucursal de Podemos a Catalunya.
La pèrdua de l’hegemonia del PP a les Illes i al País Valencià obre noves perspectives per bastir estratègies i organitzacions comunes a tots els Països Catalans que superin el paper jugat fins ara per l’ANC i permetin dreçar un nou independentisme autocentrat nacionalment, plural en les identitats implicades, divers ideològicament i que enllaci amb la tradició catalana de situar la llibertat en el centre del projecte nacional front a tots els totalitarismes que emergeixen a Europa i també al nostre país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!