L’any que acaba ha estat un tombant històric en la transició des de l’autonomia a una etapa de conflicte amb l’ordre estatal, de resultat incert, motivat per l’ascens de l’independentisme sociològic i polític.
La
transició nacional que propugnava Artur Mas i que només estava boirosament esboçada al
congrés de CDC d’enguany, (quan la prioritat era un quimèric pacte fiscal), s’ha concretat en un canvi d’actitud després de l’èxit de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre. El compromís electoral de fer una consulta al poble de Catalunya durant l’any vinent és un pas irreversible en el canvi d’actitud de CDC favorable a la sobirania de Catalunya.
Això ha fet perdre al partit fundat per Jordi Pujol el suport dels poders fàctics autòctons obertament espanyolistes que tractaven CIU instrumentalment per garantir l’ordre establert.
Duran Lleida és -al capdavant d’UDC- l’aliat d’aqueixos sectors contra-independentistes que malden perquè la iniciativa d’Artur Mas acabi com la d’Ibarretxe, defenestrat pel seu propi partit. CIU no és una coalició concebuda per liderar un conflicte polític de llarg abast amb el poder espanyol però a marxes forçades s’hi veu abocada atesa l’oposició frontal del govern espanyol, el PSOE i la resta de formacions d’àmbit estatal al reconeixement del dret d’autodeterminació del poble català.
CIU i ERC, la majoria parlamentaria que articula el projecte per l’estat propi, no han especificat si optaran per una declaració unilateral d’independència en cas que el govern espanyol no autoritzi la consulta o dissolgui el Govern de la Generalitat. A més d’aqueixa incertesa , l’altra qüestió pendent de dilucidar és saber com gestionaran la crisi que pateix Catalunya sense mitjans i amb l’hostilitat del govern de Madrid. Tenint en compte, a més, que des de l’intern de la societat catalana hi ha elements disposats a desestabilitzar el procés cap a l’estat propi atiant moviments antidemocràtics com
l’spanish revolution o
la violència dels grups anticapitalistes que van provocar els aldarulls posteriors a la vaga general del 29 de març.
Els contraris a la independència majoritariament (el PP en primer lloc) adopten la postura de donar suport a l’ordre establert, mentre altres formacions -Ciudadanos i les plataformes
tipus Convivencia Civica Catalana– estan diposats a desestabilitzar la coexistència entre partidaris i detractors de la independència. A diferència d’altres moments històrics, aqueixes opcions no tenen liders capaços d’emular a Pierre Trudeau ni presenten un programa de futur per Catalunya altrament que la continuïtat de la dependència i l’espoli fiscal, abocant-se així a ser minoritaris electoralment.
Dins el camp independentista hi ha hagut una recomposició de forces: ERC ha invertit el declivi electoral iniciat l’any 2006 sense canviar ni la manera de fer acomodatícia (abans respecte del PSC, ara envers CIU) ni la falta de democràcia interna a l’hora de triar els candidats. Tot i
menysprear l’independentisme exprés l’ha acabat fent seu, mantenint alhora la porta oberta a l’entesa amb els poders fàctics (la seva posició a favor de la cooficialitat del castellà és un misstage en aqueixa direcció).
La manca d’una única candidatura independentista l’ha capitalitzat Esquerra a costa de Solidaritat, desapareixent del panorama parlamentari la línia estratègica pro front patriòtic i ocupant el seu lloc l’anticapitalisme autòcton representat per la CUP. Significativament la CUP té un tractament mediàtic favorable atès que és la prolongació extrema del
progressisme contra-independentista hegemònic a Catalunya des dels anys seixanta.