Jaume Renyer

Dissortadament, la valoració dels esveniments polítics d’enguany  no pot ésser en positiu atès el panorama advers que presenten per a la causa nacional catalana.

Les eleccions generals d’enguany no han tingut el significat d’una colisió entre Catalunya i España sinó el d’una alternança entre dos partits -PP i PSOE- que compateixen una concepció integrista de l’Estat espanyol. El final de trajecte del president Rodríguez Zapatero presenta un balanç  desastrós en tots els àmbits que ha abocat el PSOE al pitjor resultat en unes generals des de la restauració monàrquica del 1978. El PP retorna al poder encetant l’era Rajoy, una etapa en la qual la dominació econòmica, cultural  i política estatal als Països Catalans assolirà uns nivells de contundència desconeguts des de l’època del franquisme. 

El PSC(PSC-PSOE) ha perdut també la posició de principal garant de l’ordre estatal a Catalunya i aquesta pèrdua d’hegemonia política pot facilitar l’obertura d’un procés independentista si es configura una alternativa política creïble i viable amb aquest objectiu. Circumstància que no s’ha donat a les passades eleccions del 20-N, ja que Esquerra ja no representa de cap manera el vot útil independentista malgrat la publicitat enganyosa que ha escenificat i que ja va assajar a les eleccions municipals a Barcelona el 22 de maig. Esquerra ha obtingut un resultat que atura monetàniament el seu declivi però, com l’olivera borda, no és capaç de donar cap fruit per a l’avenç de la causa de la llibertat de Catalunya. Simplement han passat de satèl.lits del PSC a ser-hode CIU.

El PP a Catalunya ha obtingut uns bons resultats electorals tant a les municipals com a les espanyoles confirmant el viratge que està experimentant vers la centralitat política catalana, sense que això signifiqui moderar el seu anticatalanisme sinó perquè els converteix en socis imprescindibles de CIU.  Els populars catalans compartiran des de fora de l’executiu presidt per Artur Mas la governabilitat del país enmig d’unes condicions de desestabilització social i econòmica d’unes proporcions desconegudes fins ara, amb un espoli irreversible dins el marc espanyol. CIU malgrat els seus èxits electorals ha demsotrat en l’acció de govern no tenir ni voluntat i ni capacitat per encapçalar un procés de regeneració nacional català en tots els ordres.  Ans al contrari, les pretensions de Duran Lleida -i del mateix Artur Mas segons el seu discurs dahir- s’orienten a una major implicació i dependència de l’ordre estatal.

Els anys a venir per Catalunya són d’estancament econòmic, degradació de la cohesió social i desorientació política, amb la frustració anunciada del pacte fiscal que esgrimeixen CIU i Esquerra i les persitents dificultats per articular un projecte de reconstrucció nacional catalana en vistes a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2014. Només una entesa entre els sectors productius que vinculen la seva prosperitat a la general del nostre país, els intel·lectuals amb compromís patriòtic i les formacions polítiques rupturistes (demòcrates, no “indignats”) amb l’ordre estatal i autonòmic establert pot oferir una aposta positiva de futur pel conjunt de la nació catalana.