L’any que avui acaba està marcat per les condicions cada cop més opressives de la dominació política i la dependència econòmica que l’ordre estatal espanyol imposa al nostre país.
La sentència del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut del 2006 ha estat la demostració més patent d’aquest agreujament, però no la única. Les decisions del govern espanyol han ant sovint en aquesta línia, la privatització dels aeroports i reconversió forçosa de les caixes d’estalvi en són dues mostres.
El poble català ha respost amb les consultes locals sobre la independència de Catalunya i la gran manifestació del 10 de juliol, de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. El sobiranisme cívic ha respost, però no ha estat així a nivell polític on, efectivament s’ha acabat l’etapa dels governs tripartits hegemonitzats pel PSC però no hi ha hagut un increment de la representació electoral de l’independentisme. La victòria de CIU recull el desig de canvi de la societat catalana més conscienciada nacionalment que fa confiança a les apel.lacions del president Artur Mas a l’inici d’una pacient transició nacional.
La crisi econòmica en la que està immers l’Estat espanyol no té sortida catalana dins de l’ordre establert, basat precisament en l’espoliació estructural del nostre país. Sindicalment, l’absència de forces d’obediència nacional catalana dificulta també trobar propostes innovadores com les que s’estan cercant a Euskal Herria i Galícia al marge d’UGT i CCOO. Les èpoques de crisi són també cruïlles plenes d’oportunitats i l’independentisme català políticament organitzat ha de canviar de cicle, de mentalitat, de llenguatge… per aspirar realment a fer viable els objectius de llibertat i justícia pel nostre poble a la dècada que demà comença.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!