S’escola entre els dits l’any que acaba farcit d’esdeveniments la magnitud i transcedència dels quals només podrem apreciar amb la perspectiva que dóna el temps. Tot i conscient d’això, aquestes són algunes de les consideracions que em faig des d’un punt de vista independentista.
La primera que salta a la vista és que malgrat els canvis en tots els ordres,(econòmics, demogràfics, polítics…), en cap dels congressos celebrats per les formacions que actuen als Països Catalans (PSM, PSPV-PSOE, ERC, PPC, CDC…) hi ha hagut canvis substancials, ni en l’aspecte intern, ni en les propostes aportades a la societat. Enguany, també s’ha fet més evident que mai l’arbitrarietat amb la que el poder estatal espanyol tracta els territoris catalans (i per tant, la gent que hi viu). S’han conegut las balances fiscals entre l’Estat i les comunitats autònomes, i malgrat la magnitud de l’espoli fiscal dels Països Catalans la resposta política i dels agents socioeconòmics autòctons ha estat molt feble i descoordinada. A major dominació política i dependència econòmic, menys resposta nacional catalana, ja sigui des de les institucions, ja sigui des de la societat. La comoditat amb la que Zapatero (el de la “España plural”) marca els ritmes i els continguts de la negociació del finançament autonòmic és la prova d’aquesta situació.
La segona consideració, derivada de l’anterior, és que la classe política dels diversos subsistemes autonòmics ha interioritzat les regles de l’ordre dominant, les creu immutables, i les reprodueix en el seu llenguatge, actituds i posicionaments. Això val també pels que s’autodenominen independentistes i que a la mínima pressió claudiquen, fins i tot tenint raó, i es retracten d’allò que han dit o fet. No és estrany que al principat el descrèdit de la política arribin fins al setanta per cent en la percepció ciutadana, que no fa distinció entre els defensors professionals de l’ordre establerts i els que teòricament (els independentistes) haurien d’actuar altrament. Socialment, hi ha hagut comportament col·lectius de desconnexió d’Espanya: cas de la Unió de Pagesos de Catalunya que ha deixat la COAG, i del col·legi d’enginyers de telecomunicacions de Catalunya que s’han desvinculat de l’organització col·legial espanyol. Significativament, han estat actuacions adoptades sense l’impuls polític de cap formació catalanista. Enguany, a diferència del 2006 (18-F) i 2007 (1-D),no hi ha hagut cap mobilització ciutadana massiva promoguda des del sobiranisme cívic.
L’actuació del Govern de la Generalitat de Catalunya durant aquest any es tanca sense saber quina serà la solució final a la negociació del finançament. Però la gestió de la crisi provocada per la sequera, la impotència per evitar el tancament de TV3 al País Valenciài la falta de concreció de polítiques bàsiques per a la comunitat, com l’ensenyament, (que tradueixin en propostes els principis continguts en el pacte nacional per l’educació subscrit anys abans) fan que el balanç de gestió sigui insuficient ateses les necessitats del país. Per ERC concretament, aquesta qüestió ha estat el centre del debat congressual que ha acabat amb uns guanyadors clars, però sense que les línies vermelles traçades (també en vistes a la previsible sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) siguin consistents i operatives.
En tercer lloc, i finalment: què fer, avui, per l’autodeterminació del poble català ? Crec que cal actuar de forma coordinada, i amb voluntat radicalment renovadora, des de tres àmbits entrellaçats: el polític, el cívic i el sindical. Cal obrir àmbits de reflexió compartits entre agents d’aquest tres espais que estiguin disposats a engegar una nova etapa en cadascun dels tres cercles i, fer-ho de forma coordinada, trencant els compartiments estancats que afebleixen la capacitat d’anàlisi i de resposta nacional catalana. Una mostra de la línia a seguir és la creació efectiva d’una assemblea d’electes locals pel dret a decidir, que aplega regidors de CDC, ICV i ERC (més alguns socialistes a nivell personal), les mateixes forces que van votar l’any 1989 a favor del dret d’autodeterminació al Parlament de Catalunya. Resituar el centre de l’acció política en la lluita pel dret a decidir exigeix més que paraules, suposa un canvi de mentalitat i de formes d’actuació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Era un perdedor. Ja havia nascut amb les cartes equivocades,males cartes, sense cap figura ni un mal as per amagar a la màniga.
Jaume, ja fa masses anys que juguem amb les cartes equivocades, ni CDC, ni ERC, ni ICV són independentistes . Tampoc veig un canvi cap una dinàmica independentista a cap d’aquests partits. I això, curiosament quan a la societat catalana hi ha més independentistes que mai. Després hi ha una corrua de grupúscols que fan veure que ho són, ( CUP, Maulets, PSAN, etc…) que en realitat esdevenen uns esgarria criatures amb una ideologia antidemocràtica, antisistema de tipus totalitari-comunista. Si Catalunya vol arribar a la sobirania nacional ha de dir PROU!!! al col.laboracionisme gratuït i claudicant del caire d’en Pujol, d’en Carod, d’en Puigcercós, d’en Saura, o d’en Duran.
Benvolgut Jaume,
No ho veig gens clar, Jaume, gens. Crec, d’un temps cap aquí, que serem tan miserables que la independència no ens l’haurem guanyat, sinó que ens vindrà d’Europa, sense haver cap mèrit per assolir-la. I benvinguda sigui. Però, donatarà un mediocritat nacional molt alta. Bastir una majoria social independentista, crítica, necessita d’implicacions. No només Alfons López-Tena i Joel Joan, ens cal que surtin de l’armari els qui són sensibles i tenen ascendent. Ens cal poder anar afegint efectius a la màquina mediàtica, pedagògica, exemplar.
Bé, prou de divagar en veu alta. Jaume, bon cap d’any!