Un any després de la magna manifestació del 10 de juliol del 2010 els esdeveniments més significatius, des del punt de vista de l’avenç de la causa independentista, han estat els següents.
En primer lloc, la incapacitat del govern presidit per José Montilla a l’hora de donar una resposta coherent -ultra la claudicació- arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 va precipitar la fi del tripartit, el retrocés electoral de les forces que l’integraven i l’inici del declivi de l’hegemonia del progressisme banal i anacional que atenalla l’esquerra autòctona des de fa quaranta anys. Aquest tombant pot obrir una nova etapa on el patriotisme i el republicanisme tornin a impregnar de forma majoritària -com als anys trenta del segle XX- l’espai públic català.
En segon lloc, arran de la degradació d’Esquerra provocada des de la seva mateixa direcció, aquest partit ha perdut la condició d’únic referent independentista parlamentari després de les eleccions del 28-N, ha aparegut SCI i, després del 22-M, s’ha consolidat la CUP com a forca emergent a nivell municipal. Aquesta pluralitat independentista pot significar la recomposició del conjunt del moviment com a alternativa a l’autonomisme i als partits constitucionalistes. Això si hom pot articular una estratègia unitària que prioritzi un enfocament viable del conflicte Catalunya-Espanya deixant de banda aliances amb el progressisme espanyol, ja sigui el reformista, ja sigui l’anticapitalista.
En tercer lloc, l’any 1989, davant la independència de Lituània i el seu impacte a Catalunya, Jordi Pujol va dir que allò que ens diferenciava dels lituans era que Espanya no era com l’URSS, de feble. Vint anys després, l’Estat espanyol és estructuralment corrupte i espoliador de l’economia dels Països Catalans en unes proporcions insostenibles, el nostre empobriment col·lectiu és el fruit de la dominació política. El Regne d’Espanya no és un tigre de paper, (com diuen que deia Mao-Tse-Tung), però no és un imperi políticament imbatible, al contrari, està desprestigiat davant la resta d’Europa pel malbaratament dels fons comunitaris que li han estat aportats.
Aquests circumstàncies possibiliten la reformulació de la causa de la independència sobre noves bases ideològiques, organitzatives i electorals. Aquesta tasca requereix la configuració d’un pol independentista que vagi articulant des del respecte mutu, el diàleg i la lleialtat als acords que es vagin adoptant uns objectius de consens que permetin a mig termini crear institucions nacionals unitàries a nivell municipal, socio-econòmic i polític. Aquest procés no pot estar condicionat pel ritme de les conteses electorals, però tampoc les pot obviar. La més immediata és la convocatòria d’eleccions espanyoles l’any vinent. Sense estar configurat aquest pol independentista la participació o no esdevé un debat mancat de fonament. Fins ara han aparegut dues propostes divergents plantejades per Josep Pinyol i Josep Guia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!