Avui és dia de reflexió postelectoral, tant per a les forces polítiques gallegues com per a les basques, i de retruc també per a les catalanes davant una constatació evident: la determinació dels partits espanyols per acabar amb tot projecte nacional basc, gallec o català democràticament viable.
A Galícia, el nacionalisme espanyol ha lograt portar al reducte folklòric la identitat gallega, desprestigiant la llengua i el valor social d’usar-la, presentant l’espanyolitat com un fet modern, de prestigi i cosmopolita ple de potencialitats. Aquest ha estat el discurs electoral del PP, que ha estat assumit pel PSOE en allò tocant a la “no imposició lingüítica” (del gallec, evidentment). Una actitud que també han fet seva els socialistes a Euskal Herria. En res han afectat al PP els casos de corrupció en que es troba immers en altres indrets de l’Estat, ha prevalgut la imatge de que ells eren el progrés i la modernitat front al paternalisme estatal (PSOE) i el reduccionisme local del BNG.
Al Bloque de poca cosa li ha servit ésser al govern i presentar-se com un partit pragmàtic si ha diluït allò que dona sentit als partits autodeterministes: el seu projecte polític autòcton i transformador. En el cas del BNG jugar a partit d’ordre no li ha semblat incompatible amb actuar de portes endins amb el sectarisme més dogmàtic: el mateix Anxo Quintana va donar el seu vist-i-plau a l’expulsió de Pedro Gómez-Valadés pel sol fet de presidir l’associació Galiza-Israel. Rellançar el BNG no serà fàcil després de tres eleccions perdent suport social, poc acostumats al debat polític i l’autocrítica és una incògnita saber si podran adoptar una nova cultura de partit i un missatge d’afirmació nacional i renovador capaç d’arrabassar les banderes que han fet guanyador el PP.
A Euskal Herria s’ha consumat l’alteració dels resultats derivada de l’absència forçada de tota expressió política de l’esquerra abertzale continuadora de la línia que representava Batasuna. Els més de cent mil vot nuls és una mostra de la capacitat de resistència d’aquest sector independentista en un context de persecució policial i judicial mai conegut fins ara. Aralar, l’esquerra abertzale de nou tipus que està emergint al marge de les tesis i les formes de lluita que han singularitzat el moviment basc d’alliberament nacional en els darrers quaranta anys, és a partir d’ara un actor imprescindible en la recomposició del mapa polític basc (ja ho és a Nafarroa des de fa anys). Eusko Alkartasuna cau en picat anant en solitari i tot i adoptant com mai fins ara un llenguatge obertament sobiranista, i de retruc deixa a ERC sense aliat efectiu a Euskal Herria cara a les immediates eleccions europees. Un govern PSOE-PP-UPD és més que possible ja que l’altra opció és un pacte PSOE-PNB al preu de liquidar Ibarretxe i el projecte sobiranista representa. En tot cas, a Euskal Herria el PSOE, que ja ha satel·litzat UPN a Nafarroa es consolida com la veritable garantia de l’orde espanyol en terres basques desplaçant definitivament d’aquest rol el Partido Popular.
Vistos des de Catalunya, aquests resultats no han generat reflexions estratègiques entre els partits: el PSC es congratula del triomf del PSE pensant que hi tindrà un govern amic i un aliat dins del Comitè Federal del PSOE, i no veu motius per canviar la seva línia de pacte a Catalunya. ICV i ERC haurien de treure alguna conclusió de l’experiència del BNG com a soci subaltern del PSOE, però no hi ha símptomes en aquest sentit. Al contrari, ERC està en plena involució cap al tarradellisme com ho feia saber el nou lliurament de l’etern estira i arronsa Carod-Puigcercós publicat ahir mateix a l’Avui (Benach pressiona perquè Carod pacti el seu relleu amb Puigcercós “sense condicions”). CIU, consola i aconsella al PNB en el seu previsible paper d’oposició, sense concretar -com els hi ha passat als seus aliats bascos- les seves posicions sobiranistes. L’ordre autonòmic espanyol regna tranquilament a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!