modesta opinió
Bloc de jpujolar
Aquestes properes eleccions són molt més que un nou capítol en el conflicte Catalunya-Espanya. Els seus resultats seran un indicador de com poden funcionar les democràcies del futur, i especialment de quina manera internet està reconfigurant el que enteníem fins ara com a esfera pública. És lògic: les democràcies modernes s’han sustentat en el que Anderson anomenà “print capitalism”, on la premsa escrita creava l’espai de comunicació política en condicions de lliure mercat. La ràdio i la televisió, pel que es veu, van canviar poques coses, segurament perquè no eren mitjans interactius. Els “mitjans”, com en diem habitualment, han estat fins ara fàcilment controlables per les elits polítiques i econòmiques. Internet és una altra història, i Catalunya és un dels casos que ho demostra.
Aclariments: no estic dient que el contenciós Catalunya-Espanya sigui un miratge que amaga altres processos o interessos. Ben al contrari, és un conflicte molt real, i ho és precisament perquè té a veure amb la forma com els catalans ens volem posicionar en la societat xarxa global: com ens governarem, com crearem riquesa i cultura, i com ens relacionarem amb la resta del món. No cal navegar molt de temps per la xarxa per copsar els debats que s’hi donen: a) com s’ha d’organitzar un govern de manera que sigui àgil, eficient i resistent a les xarxes de corrupció; b) com s’ha d’orientar una política econòmica de cara a què les empreses catalanes puguin participar en l’economia global; c) com s’han d’articular les diverses llengües i cultures a les institucions d’un territori caracteritzat per la mobilitat; d) quin encaix ha de tenir Catalunya a Europa i com ha de ser aquesta Europa; e) quin model econòmic pot garantir la sostenibilitat social i ecològica.
En resum, aquestes eleccions són bàsicament sobre la posició de Catalunya en la societat xarxa, i ha estat –predictiblement- a través de la xarxa que s’han articulat els debats i les complicitats que ens han portat fins aquí. És un canvi social que està en marxa, i un dels seus components és l’emergència d’una nova esfera pública dins el ciberespai, això és, el ciberespai català de comunicació (parafrasejant el llenguatge d’en Josep Gifreu). Des de fa uns pocs anys, la societat civil catalana (es) comunica, actua i delibera en aquest entorn; i això ha fet saltar els dics de contenció que la “transició” espanyola havia creat en l’esfera pública per protegir el statu quo polític.
L’ambaixador nord-americà a Espanya ja ho va insinuar en la seva darrera visita a Barcelona, quan digué: “El món està en un punt d’inflexió. Europa està en un moment de transformació. El Pròxim Orient està immers en un procés de canvis de governs transcendental. Catalunya, pel que sembla, també està en un moment d’inflexió.” De bones a primeres, em va confondre aquest paral·lelisme que proposava Alan Solomont amb les “primaveres àrabs”, acostumats com estem que els diplomàtics facin només pronunciaments buits. No se m’havia acudit.
Però després de reflexionar-hi, he identificat dos aspectes que reforcen la idea que la xarxa ha facilitat efectivament la creació d’una nova àgora catalana de participació política, i per tant d’articulació d’una nova democràcia. La primera és que aquesta àgora ha (re)constituït un espai català de deliberació i debat polítics que havia desaparegut d’ençà de la guerra civil. La segona és que aquest procés ha sobrepassat el control que els grups de comunicació de masses espanyols i catalans exercien fins ara sobre la política catalana.
El primer punt és molt subtil i difícil de fonamentar, ara per ara, amb fets. Jo tinc la imatge que abans de la guerra es parlava molt de política. En la Catalunya que he conegut jo, socialment, no es podia fer. En les relacions entre les famílies, en les diverses sociabilitats de barri i locals, la política estava bandejada dels temes legítims de conversa (excepte per dir que “tots” els polítics són iguals, etc.). És més, jo crec que això no va ser directament per culpa de Franco. Crec que els principals culpables van ser els escamots de la CNT-FAI que, a l’inici de la guerra, van pentinar el territori tot exterminant un dels bàndols del debat polític d’aleshores. En arribar Franco, va continuar la seva feina perseguint d’altres bàndols; amb la qual cosa va quedar entre els catalans la idea que eren iguals “uns i altres”. I així quedà en la memòria dels catalans, a través de les generacions, el trauma que definia la política com un perill. No es podia confiar a ningú els propis posicionaments, perquè qui sap si un dia no et trobaries l’escamot de torn a casa. Aquests darrers mesos, en canvi, si naveguem per facebook i twitter, o per la famosa “blocosfera catalana”, podreu veure com ha canviat el país, com tothom parla amb tothom, com s’analitza i es contrasta cada petit aspecte i cada sentiment que provoca el present polític. L’Àgora catalana, com diuen en anglès, is back on track.
El segon aspecte és molt més fàcil d’entendre si llegim un vell llibre de Salvador Cardús (1995): Política de paper. En aquest llibre, el sociòleg explicava molt pedagògicament la manera com els diaris catalans manipulaven els seus lectors tot definint una determinada “centralitat política” que invariablement posicionava els independentistes, autodeterministes o sobiranistes com a marginals. I sembla clar que ara ja no poden: la blocosfera, els noticiaris digitals, facebooks, twitters, e-mails en cadena, youtubes han conduït el debat polític en base dels “clicks”, “likes”, “comparteix” enlloc d’en base a les polítiques de les direccions editorials i els grans anunciants de la premsa. En la política catalana, ja no manen els mateixos.
El proper 25 de novembre tenim unes eleccions on bàsicament es votarà el posicionament dels catalans respecte de l’autoderminació. Qui ens hagués dit això fa només 6 mesos l’haguéssim pres per una mica fantasiós, com qui confon els desitjos (o les pors) amb la realitat. Això suscita moltes preguntes: com hem arribat fins aquí? Cap a on anem? En aquest text, he passat per alt els aspectes més visibles del procés: l’espoli fiscal, el saboteig de les infrastructures, les agressions polítiques a la cultura catalana i la crisi econòmica. Jo crec que aquests problemes són tan reals ara com fa 10 anys; però el que ha canviat són les formes de sociabilitat i democràcia que sorgeixen en el marc de la societat xarxa o de la societat de la informació. Més enllà del cas concret, estem davant d’un canvi de més gran abast, com un moviment tectònic dins el qual les reivindicacions independentistes no són més que la seva expressió lògica en el nostre context concret.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les temptaives de canvis que s’han portat a terme, totes han resultat en un [suposat] fracàs. La França bonapartista, la CNT, els moviments populars dels ateneus de principi de segle XX i les diferents esglésies protestants van voler [volen] canviar la mentalitat mesella i irresponsable del paisanatge.
Atentament, i feliç setmana