El cel color de pluja i la remor de les gotes fan miratges en terra, mons paral·lels.
A l’abril cada gota val per mil, repeteix, esteril, un cercle concèntric a l’asfalt abans de l’extinció.
A les voreres de les fulles s’escolen llàgrimes.
Alena boira la pell líquida de la mar i tot es confon besat per l’aigua, un fumeral de somnis a mig coure ens encalça.
La mirada dels oms obre grans ulls perplexos a una primavera de tan esperada esquerpa.
Mimètics coloms blancs es mesclen amb les petúnies a les pasteres de les avingudes.
Fa 120 anys que la torre Eiffel va iniciar la globalització de la ferralla a 1889, tot celebrant una Exposició universal amb promeses i va esdevenir símbol indissoluble de París. Li rentaran la cara, color d’aram, i semblarà que no ha de caure mai.
324 metres damunt el Camp de Mart, la ciutat als seus peus, digerible, 1660 i pico d’esglaons… Un petò al darrer tram és de vertígen. Cal anar a tastar-ho. Jo ja ho he fet.
Aquestes xifres em fan sentir jove. Tampoc no necessito una mà de pintura.
Em ve al cap una altra ciutat: Viena, i un altre aniversari: El tercer home. Fa 60 anys de la impagable pel·lícula, dirigida per Carol Reed, amb guió de Graham Greene i el triomf de la cítara d’Anton Karas. J.Cotten, O.Welles i A. Valli, magnífics.
A la memòria per sempre les notes del tema The Harry Lime i l’escena final: l’avinguda del cementiri, l’avinguda de l’encontre impossible, de la solitud que sovint ens espera al final de la recerca de la coherència, feta quimera.
Allò que ens apropa també ens allunya.
Molts d’anys!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i ara és una obra desconeguda com la melodia que semblava inoblidable. Aquells dies vienesos, el parc d’atraccions, la pluja… Un bell record. Bona nit!, una abraçada.