Costums d’altres terres Els indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar.
Vent gris La bruixa el va maleir de lluny i només el tocà de passada. Però fou una passada forta, ja que a partir d’aleshores va arrossegar la meitat d’ell mateix com si arrossegués una ala. Pere CaldersDel llibre Invasió subtil i altres contes, 1978 (en commemoració del centenari de Pere Calders, que va néixer
Lligant caps La present és una d’aquelles històries que comencen en un cafè i no se sap com acaben. Al taulell, o al voltant d’una taula, un client explica als amics: —Es diu que els ulls són un dispositiu per veure com és allò que ens volta i com són els altres. ¿Però i per
Totes les persones que escriuen són per a mi germanes de lletra. Avui dia, en plena explosió de les noves tecnologies puc comunicar-m’hi de forma electrònica i sovintejada i no veure-les gairebé mai. No és que defensi aquesta manera de comunicar-nos, perquè sempre tindrà major resolució un somriure en directe que tots els píxels del
Falsa modèstia Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces. Pere CaldersDel llibre Invasió subtil i altres contes, 1978 (en commemoració del centenari de Pere Calders, que va néixer el 29 de setembrede 1912, publico cada dia un
Aquesta tarda moderaré un club de lectura a la Biblioteca Central d’Igualada. El llibre que ens farà coincidir és Aquí descansa Nevares, una novel·la breu de Pere Calders d’evident reflex del referent mexicà que el va acollir durant vint-i-tres anys. La xerrada col·lectiva començarà a les set de la tarda a la plaça de Cal
Discreció Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa. Pere CaldersDel llibre Invasió subtil i altres contes, 1978 (en commemoració del centenari de Pere Calders, que va néixer el 29 de setembrede 1912, publico cada dia un microconte seu)
Pels volts del paller Buscava en el comerç un bon forat per a la meva agulla, però al final va resultar que només se’l podia fer ella mateixa. Per la por d’espuntar-la, la vaig deixar nua tal com havia vingut al món. Pere CaldersDel llibre Invasió subtil i altres contes, 1978 (en commemoració del centenari
Després d’enllestir un mes de setembre de 30 dies i de 30 microcontes caldersians (un per dia des d’aquest bloc i del del mur del fèisbuc que s’anomena 100 anys de Pere Calders) vaig deixar anar la idea de continuar donant a conèixer microcontes del gran mestre de la nostra narrativa també durant l’octubre. Doncs
Els ànims de marxar d’Espanya s’han anat estenent entre la població durant les darreres dècades. Els que cridem avui “Independència!”a ple pulmó ja no som només quatre eixelebrats que als anys 80 estàvem al punt de mira i de la curiositat de molts de casa nostra. El desig de creuar el riu cap a la
La fi del cap De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i
Benvolgut Pere, us lliga un record molt viu i una obra immortal que aguanta com cap altra el pas del temps i de les modes lectores. En la següent frase miraré de ser molt objectiu i no em deixaré endur per la passió que em desperta la vostra narrativa. Aquí la teniu : Sou el
No costa res d’ésser amable De cop i volta, quan menys s’ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T’has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d’amor, perquè no era que s’hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se
Judici precipitat Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta
Ahir al Palau de la Virreina, a tocar de la passarel•la dissenyada per als turistes amb què s’han convertit les Rambles, vaig tenir el plaer de participar en una taula rodona sobre el llegat de Pere Calders en els altres escriptors, juntament amb la tot terreny de les nostres lletres Laura Borràs (tan incansable com