Joan Pinyol

No hi ha paraules. Ni fronteres, ni límits. Que s?escampi i
s?esplai l?amor per tot arreu i deixem-nos de traves i de foteses! No, no us
espanteu, no repeteixo pas cap anunci de fragància primaveral d?aquelles que van
bé per a la cara, però que et costen un ull. Només subratllo una constatació
indiscutible : Quan hi ha una sincera estimació entre dos éssers vius tant hi fa
el canal a través del qual es comuniqui aquest amor. El missatge s?acostuma a
entendre a la primera i l?emissor i el receptor ho celebren, sinó tota la vida,
com a mínim el temps necessari per compartir la hipoteca mentre veuen com pugen
els fills i també els interessos bancaris.

Fa uns dies, en una població del País Valencià va tenir lloc
l?enllaç matrimonial entre l?Omar ?que és de Benisuera- i la Vanessa, -que és
d?Alcúdia, lloc on se celebrava la cerimònia-. Una vegada més, la núvia es va
fer esperar com si hagués perdut per sempre el rellotge que li van regalar el
dia de la primera comunió i des d?aleshores anés deshora, i l?Omar, fet un sac
de nervis, va haver d?aguantar el tipus dins l?edifici religiós (aquests ho
feien per l?església!) durant una bona estona. Fins que un rebombori entre els
convidats va fer-li saber que la Vanessa no l?havia plantat i que es trobava a
punt d?entrar a l?església del bracet d?un pare tan emocionat que, per tal de no
perdre l?equilibri, s?aguantava en la núvia d?amagat de tothom. Quan la Vanessa
va ser dins el temple però, es van viure les escenes més típiques i pròpies
d?aquesta mena de festivals públics que tan alegren la vida i la butxaca de
fotògrafs, agències de viatges, restauradors i responsables de càterings, entre
molts altres. Així es van multiplicar les càmares de video a la recerca de la
millor perspectiva, uns quants amics van aprofitar l?inici de la cerimònia per
sortir al carrer a fumar una cigarreta, hi va haver àvies que van deixar anar la
llagrimeta, hi va haver nebots nebots que no van parar de remenar les bosses i
carteres de pell dels convidats i es van produir múltiples escanejades visuals
damunt del vestit de la núvia i del nus de la corbata del nuvi, a més d?altres
costums que serien llargs d?explicar. Una vegada un al costat de l?altre, els
dos protagonistes de la cerimònia es van mirar de dalt a baix, d?aquella manera
amb què es miren les naturaleses que se senten atretes per altres naturaleses,
però no es van dir ni piu. Els dos joves, de vint-i-cinc anys cadascun, i que es
van conèixer fa cinc anys a través d?una mirada d?aquelles que provoquen amors a
primera vista, són sordmuts. Per això, el mossèn que oficiava la missa, de nom
Àngel Santamaria (més cristià impossible!) va acompanyar el ritual matrimonial
amb una traducció simultània en el llenguatge dels sords. I és que resulta que,
com a fill de pares sordmuts, aquest representant de l?Església coneix a la
perfecció aquest llenguatge i des de fa divuit anys és l?únic religiós del País
Valencià que oficia casaments d?aquestes característiques. I a més, com que el
mossèn i la núvia havien estat respectivament professor i alumna de la mateixa
escola, els uneix una gran amistat, una gran confiança i una gran entesa. D?aquí
que durant el casament la Vanessa no va parar d?assentir amb el cap i de
somriure i de mirar amb complicitat l?Omar mentre el mossèn els enviava el
missatge de lligam etern que acompanya qualsevol cerimònia d?aquest tipus. I
quan va arribar el moment de la declaració oficial davant de tots els presents,
els dos nuvis van ajuntar els dits per dir-se el sí i poc després van quedar
units en matrimoni. Si és el que dèiem : quan l?amor sincer uneix dos cors el
que menys importa són les formes de certificar-lo. Per això hi ha gent casada
del tot desunida sentimentalment i altres que, segons diuen alguns, viuen en
pecat, però que sempre seran inseparables.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!