Joan Pinyol
Des de la terra del paper
Sé com ets
Hi ha persones que no tenen gran cosa a fer i només pensen i
d?altres que tenen tanta feina que no els queda ni un moment lliure per pensar.
Entre els primers i en relació a la manera de ser de la gent, n?hi ha que opinen
que es poden donar quatre situacions diferents des del punt de vista de la
informació que els uns tenim respecte dels altres. La primera té a veure amb la
informació que cadascú coneix de si mateix. La segona és la manera com et veuen
els altres. La tercera és tot el que un desconeix de si mateix però coneixen els
altres i la quarta tot el que els altres desconeixen d?un mateix. M?agradaria
molt, però no sé si m?explico prou. Fem-ho més pràctic…
Diuen que cada persona té una concepció de si mateixa que no
coincideix totalment amb el que d?ella pensen els altres. Així, diuen que
cadascú porta carregada a l?esquena una motxil·la invisible plena de tot allò
propi que desconeix un mateix. Per exemple, hi ha persones que es mouen per
interessos únicament econòmics i que no mouen ni un dit si no poden treure
profit de qualsevol realitat i es passen el dia criticant els que es mouen per
interessos únicament econòmics i que no mouen ni un dit si no poden treure
profit de qualsevol realitat. Són els que, de manera inconscient, estan tan
entossudits en fixar-se en el mal dels altres que no són capaços de reconèixer
els defectes propis. És el que també es coneix com saber veure el trosset
minúscul de palla damunt de l?ull del veí i no adonar-se mai del tros de biga
que tenim damunt d?un dels nostres ulls. En coneixeu d?aquestes? Jo, sí. I
l?única explicació que puc trobar a tot plegat és aquest efecte esbiaixat entre
el que pensem que pensen de nosaltres i el que realment pensen de nosaltres les
persones del nostre entorn més immediat. I com que la natura humana actua sempre
per prejudicis, així ens va, sobretot a la feina. Indica?m quina persona cada
dia va a treballar per convicció, passió i realització personal i me n?apartaré.
No fos cas que m?encomanés l?alegria.
Tret de les persones que semblen nascudes amb l?única finalitat a la vida de
treballar, la gran majoria d?assalariats i d?assalariades del país manté en els
seus llocs de treball una actitud que ben poques vegades té a veure amb la seva
manera real de ser. O sigui, que es mostren no com són realment sinó com els
sembla que han de mostrar-se quan treballen. I si a això li afegim que les
feines ocupen bona part del nostre temps, el resultat és que molts i moltes es
passen dies, setmanes, mesos i anys simulant altres maneres de ser. Com a mínim
entre dilluns i divendres, o dissabtes, o també diumenges ?segons els casos-.
Per tant, bona part dels companys i companyes de feina, d?un mateix no en
coneixen ni la meitat, però tot i així, es creuen amb el poder de jutjar-lo,
només considerant el poc que saben d?ell. Però si mai coneguessin realment com
és la persona que tenen a la diana de totes les seves crítiques, com a mínim es
veurien en l?obligació de demanar-li disculpes per tot el que han arribat a
malpensar. I ara girem la truita amb un cas concret. Com que per exemple el
Narcís no s?adona que és d?una manera determinada que perjudica i malhumora els
seus companys i com que aquests companys per respecte no li fan obrir els ulls
perquè les persones adultes ja són prou grans per adonar-se del que han de
rectificar, el Narcís no serà mai capaç de canviar d?actitud i el problema que
generen les seves males maneres no pararà mai de créixer, per desgràcia per ell
i també pels seus companys. Per últim també trobo oportú de referir-me al que
cadascú desconeix de si mateix, ara en positiu, i que saben la majoria de
persones que ens volten. No hi ha res més fantàstic que la complicitat que
s?estableix entre amics o entre parelles per anar traient a la llum de
l?evidència totes les realitats en positiu que desconeixíem fins a cada moment.
És un dels petits grans plaers de la vida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Joan, no et falta raó amb això dels companys de treball. Si intentes ser professional, fet que implica que molt sovint no tingues temps per riure certes gracietes a deshora, quan surts un dia de sopar et diuen que "ets més simpàtic del que semblaves".
Si t’apuntes al carro de la fressa i el rebombori, aviat passes al cantó dels de "treballa sempre fregant els mínims"
En fi, és difícil saber com cal actuar al treball i, encara que sigui trist reconeixer-ho sense embuts, no convé implicar-s’hi massa (sobretot si ets docent), en cas contrari el sistema acabarà demanant-te cada vegada més coses: tutor, assistent social, psicòleg…
Una abraçada des de vila-real, Joan.