Joan Pinyol

És clar que tothom s’ha de guanyar la vida com bonament pugui. És clar que
dins la selva capitalista qui més qui menys destrossa a cops de ganivet
l’harmonia de les heures salvatges per fer-se un pas airós. És clar que
enmig d’una societat competitiva no existeixen miraments… Però d’aquí a
invertir els papers entre servidors i servits hi ha d’haver un marge. En voleu uns quants exemples?

Si m’esbravo d’aquesta manera és
per airejar la trista sorpresa que em provoquen a vegades alguns establiments
dedicats a la restauració. No de mobles sinó de cossos a l’hora convinguda de
dinar i de sopar. Vaja, a partir d’algunes
maneres de fer d’alguns responsables d’alguns restaurants que passen de servir
els clients a voler ser servits pels que omplen les seves taules parades.

No diré noms perquè n’hi ha uns quants i perquè vull que sigueu vosaltres
els que els col·loqueu en els vostres punts de mira. Però hi ha
restaurants -sortosament no tots- que et dediquen totes les atencions del món
mentre es troben en fase de promoció i mentre es donen a conèixer poc després
d’haver obert portes i que, quan ja han assegurat la clientela, no els fa res
maltractar-te a taula de múltiples maneres. Apuntem-ne només algunes. Per exemple
esbroncant-te si arribes tard a l’hora concretada per telèfon o si t’acompanya
un comensal més o menys dels que formaven part de la reserva prèvia. O també
fent-te esperar llargues estones abans no ets servit per primera vegada o entre
plat i plat. Una espera que fins i tot fa oblidar la gana i les ganes
d’esperar. O també impedint que, per culpa d’un retard en el servei que només
és culpa de l’establiment, t’hagis de quedar sense postres i sense cafè perquè
tens pressa laboral i, a més, i a l’hora de pagar et cobrin el menú complet.
Sí, sí, no m’ho invento pas. Et
roben temps, et provoquen impaciència, et treuen la possibilitat de menjar de
gust i de manera completa i, a sobre, et cobren unes postres i un cafè que tu
has hagut d’imaginar i que, per tant, només figuren en el tiquet de caixa. I
encara hi ha més exemples. Com el d’un cambrer i propietari d’un restaurant que
un dia vaig presenciar com esbroncava a viva veu un client perquè volia
acompanyar un peix fresc amb una refresc de cola. Tal com ho llegiu!
Entre altres retrets li va dir que això era fer malbé el peix que ell servia.
Quines penques!, que ell servia i que ell cobrava amb molt de gust només per a
ell, és clar. En voleu un altre? Tampoc no oblidaré mai el restaurant que un
dia va castigar de mil maneres un parell de clients de tota la vida per la
senzilla raó que en ple diumenge havien triat menú mentre a la taula del costat
hi havia uns clients foranis que, per la senzilla raó que menjaven a la carta i
que augmentarien els ingressos de caixa, rebien les mil i una atencions de tots
els responsables d’aquella casa gastronòmica.

A m’agraden els restaurants que et fan sentir com a casa, que et
cobren només el que et serveixen, que s’adeqüen a les teves variacions
horàries, que accepten consells, que expressen el seu desencís quan t’han de
comunicar que no tenen cap taula lliure, que no t’imposen la factura a mitges
postres perquè marxis d’una vegada i puguin sumar clients i que, senzillament,
es converteixen en una prolongació més de la teva vida, no en un obstacle
gairebé insalvable sempre a favor dels seus interessos econòmics. En llocs així
em ve de gust menjar de gust. En els altres fins i tot se m’indigesten les
ganes de menjar fora de casa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!