Joan Pinyol

Potser sí. Si els que ho entenen ho proclamen als
quatre vents deu ser veritat que un arbre mort i caigut enmig d?un bosc fins i
tot és profitós per a la zona. Sobretot perquè contribueix a fer rodar el cicle
vital de moltes espècies. De fet n?hi ha que defensen a tota ultrança que un
arbre que mor ?posem per cas per culpa d?una nevada sobtada que li desploma
totes les branques i l?acaba assecant per dins- i que cau entre els altres i es
va podrint a poc a poc, fa possible que dies després s?ompli d?animals petits
que hi fan niu i el roseguen en silenci.

I que generen unes molles de
fusta que cauen a la terra i la nodreixen de bons aliments. Però pel que es veu
això no és tot, perquè els petits insectes rosegadors són l?aliment exquisit de
diverses espècies d?ocells que fan niu als arbres que encara s?aguanten, i
aquests ocells s?acaben convertint en el punt de mira de la gana d?altres
animals de quatre potes que a la vegada són la carn preferida d?altres de més
grans. Fins que arriba una altra bèstia dita humana amb escopeta al braç i un
tros de soca al cap i els mata impunement, com un esport per omplir els diumenges.
Però tornem al bosc i anem per la pota.

Hi havia una època en què, no
només feia el temps que tocava a cada estació de l?any ?o sigui que fins i tot
plovia- sinó que els pares, les mares, les àvies, els avis i sobretot els reis
de cada casa, enlloc de tancar-se a casa atrapats per aparells electrònics o de
perdre?s per grans superfícies comercials per comprar coses innecessàries,
tenien el costum de fer excursions contínues al bosc. Per conèixer l?entorn més
natural i verge, per gaudir de la fresca humida de les obagues més
reconfortants i per acompanyar amb l?aigua fresquíssima de les fonts del bosc
els berenars més saludables. Com que a casa era un costum habitual, mai no
podré agrair del tot aquest detall a la meva mare. I recordo que en aquelles
excursions i en altres que he fet després, a més de descobrir ocells que no
havia vist mai ni els llibres de l?escola i també unes imponents barraques de
pedra que alimentaven també la meva imaginació, una de les lliçons que em va
quedar més gravada és aquella segons la qual, si et menges una poma i llences
al terra la pell, aquesta pell es convertirà en un bon adob, però si tires un
plàstic després d?anys i de panys, continuarà allí, fastiguejant-ho tot. I ara ho
dic pensant, no pas en bosses de plàstic sinó en altres menes de deixalles que
avui, en què els boscos fan llàstima per uns quants motius, algunes persones
irresponsables i sense cor abandonen en racons de muntanya. Per exemple vàters
i piques.

Que jo sàpiga un vàter de segona
mà, com el que algun irresponsable ha deixat en un racó de la muntanya que hi
ha a la carretera que baixa cap a l?estació de tren des de Capellades, ni
crearà un cicle en els éssers vius que habiten l?entorn natural, ni es
convertirà mai en adob per a la terra fent possible que amb el temps hi
rebrotin petites piques de lavabo. I com que això és així, no m?explico des de
quin cervell pot semblar una acció normal el fet de descarregar aquesta mena de brossa enmig d?un
escenari natural que a la vegada ers troba a la vista de tothom. Si algú en té
alguna explicació convincent que me la digui, si us plau. Mentrestant, cada
vegada que caminant pel bosc em trobi sacs de runa, matalassos vells amb olor
de pixum i també rentadores en algun
racó, continuaré desitjant que el dia que s?enxampi les males persones que han
abandonat aquestes noses al bosc, durant una llarga temporada se les tanqui amb
clau dins una deixalleria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!