Viure en català
Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans. Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un espècimen: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant.
Si la nostra llengua ha de sobreviure, és a dir, si el nostre poble ha de sobreviure, ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, patirem. Com és que tanta gent (la majoria?) tenen el mal costum de canviar de llengua a la mínima? Sí, són tres-cents anys de dominació castellana i menyspreu a la nostra llengua, deu ser normal que nosaltres mateixos tinguem en poca consideració la nostra llengua, però ara ja fa temps que ens hauríem d’haver tret del damunt aquest complex d’inferioritat, no?