Les memòries de Joan Triadú.

Pel que són els meus costums arribo insòlitament tard a casa ja que no he volgut faltar a la presentació de les memòries de Joan Triadú que acaba d’editar Proa. L’acte s’ha fet, a més a més, en un lloc molt especial i significatiu: la sala Joan XXIII de la Institució Cultural del CIC.

Fa uns mesos, quan en aquestes Totxanes aventurava les meves previsions sobre quins serien els llibres més importants d’aquesta tardor (vegeu aquí i aquí), un dels títols que destacava eren aquestes “Memòries d’un segle d’or” que avui -estic ja a la segona lectura- em semblen el testimoni excepcional d’un home excepcional.

La revista “Serra d’Or” em va encarregar de parlar-ne en el número de gener i aquesta serà la meva feina del proper cap de setmana. No m’estendré ara gaire, per tant, en detalls d’un llibre que ens presenta un Joan Triadú íntim, sincer, savi i murri com mai fins ara s’havia mostrat a la llum pública.   (n’hi ha més)

Un Triadú que, a més a més, amb la seva proverbial discreció deixa anar com qui no diu res unes quantes anècdotes, dades i documents poc coneguts o fins i tot inèdits.

Dos aspectes sí que vull destacar aquí per la importància que tenen i pel caràcter que infonen al llibre.

El primer és el seu exemplar optimisme que el porta a definir el segle XX com un “segle d’or”: “Tots hem patit; alguns ho feren molt, fins a la mort. Però no han aconseguit -no ho ha aconseguit Espanya- ni de bon tros, el nostre anorreament.
Tampoc nosaltres -que no els volem cap mal- no hem pogut alliberar-nos-en en pau i ser Europa i ser catalans lliures. La partida -gràcies a aquest segle d’or de la nostra nova Renaixença-, s’ha quedat en taules, en tot un segle. Aquella Catalunya de principis del segle XX i fins i tot dels mitificats i daurats anys posteriors, ha passat a ser un país amb personalitat pròpia i, des d’una llengua que ni pels mateixos catalans era apta i reconeguda, ha passat a ser un indiscutible valor cultural, polític i econòmic. Un país que lluita en tots els terrenys i en tots els seus dominis com ningú no ho havia previst.
En cap segle dels temps moderns tantes vides s’havien dedicat amb un esforç tan enorme al nostre redreçament cultural i social. Som una cultura i una llengua independents.”
(Pàgs. 13 i 14).

El segon aspecte destacable de les memòries de Joan Triadú és el reconeixement agraït i admirat que fa del paper preponderant, fonamental, imprescindible, vital de la seva muller Pilar –“Una veritable columna”, comentava- amb la que porta cinquanta-tres anys de vida en comú.

No és gens casual, doncs, que el primer capítol del llibre -titulat, a la dantesca manera, “Al mig del camí de la vida”- Triadú el dediqui a explicar com la va conèixer i com va ser el festeig, el casament i el viatge de noces.

Com tampoc és casual que en el darrer capítol -titulat “El que hem viscut”-  faci un passeig pel pis que comparteixen des de fa més de mig segle i tot repassant els diplomes, quadres, medalles i altres objectes de record que pengen de les parets, faci un homenatge a la dona que sempre ha tingut al costat i que ara, per malaltia, no els pot veure. “Aquests petits tresors, com un recorregut alat pel meu viure, són a la vista de tothom (…) No els veu la persona per a la qual són més significatius, més viscuts i de vegades més soferts, per la meva absència o incertesa. La Pilar no els veu.” (pàg. 405).

Per això aquest vespre, quan li ha tocat enraonar després de la presentació que han fet Isidor Cònsul i Ramon Pla, Joan Triadú ha tornat a remarcar el paper cabdal de la seva muller en tots aquests anys: “Jo no seria jo, aquest que ara veieu. Seria una altra persona. Si he arribat fins aquí és perquè la Pilar ha estat en tot moment el senyal de continuïtat. Ella ha volgut que la meva vida fos així.”

D’això el diví Dant en va dir “l’amor che move il sole e l’altre stelle”.

Afegeix un comentari