Els dos blocs en conflicte a la guerra civil que va afectar l’estat espanyol, aviat farà setanta anys, eren incompatibles amb els règims democràtics occidentals del nou dibuix europeu, el del famós teló d’acer. Un del bàndols per feixista i l’altre per filocomunista. Per tant, un cop acabada la 2a guerra mundial, les potències occidentals van haver de triar entre els pets i la merda, i els va poder el pànic a la expansió del comunisme (pànic que no entendré mai, perquè aquest sistema ja havia demostrat des dels primers moments, allà on s’aplicava, la seva ineficiència i inutilitat). Amb el Sr. Marshall passant a tot gas per les carreteres de l’atrotinada península ibèrica, la generació dels nostres avis va haver de pencar de valent només per menjar alguna cosa. La política s’havia acabat.
La següent generació, la dels nostre pares, va ser la que, partint del franquisme, havia de portar-nos la democràcia. Ah! La democràcia! Aquell valor absolut! Aquella referència que ens havia de portar al mateix nivell de felicitat que irradiaven aquells guiris que venien aquí de vacances! (…”nord enllà, on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure / desvetllada i feliç.”) Però, de fet, no hi va haver grans demandes de llibertat sorgides del mateix poble. Desenganyem-nos. La gent estava feliç amb el canvi per inèrcia. Perquè la propaganda institucional va preparar mentalment el poble per acceptar aquesta nova democràcia. La generació dels nostres pares s’havia acostumat a que l’estat ho fes tot, fins i tot pendre les decissions. I d’aquesta manera de pensar se’n van aprofitar els que van pendre el relleu d’en Paco. Als Maragalls, Pujols, Obiols, Roques, Ribós, etc… només els importava pendre posicions per dedicar-se a l’ofici de polític. Els ideals per a aquesta gent no existien, ni existeixen. Simplement: “fem el que sigui per guanyar les pròximes eleccions i, quan siguem a dins, ja veurem què fem”. Aquesta és la màxima dels que dirigeixen. I si ens hem de menjar amb patates la “socialdemocràcia dels països nòrdics” que propugna CDC als seus estatuts, o la “independència” que defensa ERC, o el “repartiment de la riquesa” que, suposadament, busca el PSOE… doncs ens ho mengem. La gent no se la mira pas, la lletra petita, home!.
La nostra generació ha descobert l’engany. Nosaltres ens hem de conformar amb un paperot dictat pels hereus de la dictadura feixista anomenat constitució espanyola (sense parlar de l’hereu directe, que encara ara és cap de l’estat!), i no ens hem de moure dels marges que aquesta ens dicta. I no podem dir res, perquè aquesta constitució és fruit de la democràcia. Els catalans, doncs, som esclaus del sistema democràtic espanyol. En aquestes circumstàncies, en aquest marc, mai podrem decidir res per nosaltres mateixos. Els membres del Consell Consultiu, tan patètics com la resta de polítics, no han fet res més que recordar-nos-ho.
La única esperança per a la nostra generació és que ens adonem d’aquesta circumstància anòmala, que colla Catalunya i no la deixa seguir la progressió que hauria de menester un país com el nostre, necessitat d’infraestructures i inversions, i d’una reorganització a fons, com el pa que menja. La Justícia s’ha d’imposar, ara o d’aquí a vint anys, i ens ha de retornar la llibertat per decidir nosaltres mateixos el que volem fer amb el nostre país. Això ho hem de fer tots plegats, vinguem d’on vinguem. I mentre no arriba el moment adequat, hem de fer dues coses: mantenir viva la flama de la nostra devaluada cultura, que és el que ens dóna personalitat i que aporta riquesa al conjunt de la humanitat, i dir NO a un estatut de merda que hagi de regir-se pels límits de la constitució. Aquestes dues coses, de moment, encara són a les nostres mans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ja ho vaig dir fa uns dies:
…si volen realment la independència, (referint-me als polítics i escolanets), passeu del’estatut i munteu-vos la vostra pròpia constitució.
Tenim una democràcia imposada pel franquisme i el seu cap que comanda els homes d’armes, aquesta és la por que impedeix poder decidir lliurament.
Que es dediquin a treballar pel que han sigut elegits. Les normatives, les lleis clares, sense que s’hagi dinterpretar, darrera aquesta dualitat sempre s’amaga alguna cosa i és sempre hi ha greuges, distracció i marejar la perdiu.
Quan la nostra constitució defineixi els homes, i els pobles (o nacions) com a lliures i amb capacitat de decidir lliurament, llavors podrem decidir amb independència.
Les demés normatives seràn la que reflecteixen totes les constitucions de qualsevol Estat, nació o país que pugui signar els drets proclamats per les nacions unides, els drets humans.
Gran part del conflictes queden resolts quan les normatives reconeixin els dret de les persones a viure amb dignitat, a tenir un treball, una vivenda i uns guanys dignes i als seu torn les corporacions contruibueixin al benestar equitativament als seus guanys, la qüestió social resolta.
I deixar de fabricar armes i disoldre els cossos que les utilitzen.
De delinquüents sempre n’hi haurà mentre hi hagi espavilats que facin lleis ambigües.
(les coses són com són, encara que no ho semblin)
A les colònies sempre hi han col.laboracionistes amb la metròpoli. I a Catalunya en tenim molts, començant per alguns membres del Consell Consultiu
sembla que en saps ben poc d´això del franquisme i de la gent de la transició i dels seus ideals, el teu article està ple d´elucubracions sense coneixement de la realitat.
Però parlant de generacions,no cal que miris enrera, mira el present i el futur, la teva generació té un problema mes greu que la dels teus pares,
a mes de tenir un problema politic te un problema SOCIOLOGIC!.
Adeu,noi! bona nit.