Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

12 de febrer de 2006
General
3 comentaris

Una visió històrica més àmplia era, i és, possible.

      L’article de Joan Puigcercós “Sense extremismes” publicat el passat dia
9 de febrer evidencia que la direcció d’Esquerra no
s’ha adonat que l’estratègia política dissenyada al Congrés de
Tarragona ha fracassat. Els més alts dirigents d’ERC no són conscients
fins a quin punt el fracàs del procés estatutari, tant si rebutgen
l’Estatut de la Moncloa com si decideixen donar-li suport amb algun
maquillatge d’última d’hora, fa impossible mantenir el doble discurs de
“Estatut Nacional” i “Partit de Govern” . Aquests dos eixos han estat
els mots d’ordre que han dissimulat davant de la seva militància la
deriva d’ERC vers un “partit frontissa”, que té com a tasca quasi
exclusiva fer “política” com a sinònim de “pactes de govern”, tant amb
socialistes com amb convergents. Contra aquesta opció la meva Ponència
Alternativa proposava una estratègia de més abast històric, posant, per
exemple, com a prioritat la consolidació d’una base social àmplia que
posés les bases d’un sindicalisme no-sucursalista com el que avui és
hegemònic a Euskadi o a Galícia, però que no era fa trenta anys. O bé
que edités mitjans de comunicació propis com té l’esquerra abertzale
amb Gara o el successor d’Egunkaria.

      Per reconduir Esquerra Republicana vers un “partit frontissa” es van haver d’aixecar unes expectatives desproporcionades sobre les característiques i les possibilitats “del Govern catalanista i d’Esquerres”, obviant, per exemple, la naturalesa del PSC com a delegació del PSOE a Catalunya. Igualment es van exagerar les possibilitats del nou Estatut sense alterar les limitacions evidents de la Constitució de 1978. Així es va parlar de l’obertura d’una “Segona Transició” que havia de portar a l’Espanya plural, la qual resoldria a la vegada el conflicte basc, partint del supòsit de que la Constitució Espanyola és elàstica com un xiclet. La realitat, que no volen reconèixer els que invoquen la “realpolitik”, és que es tracta del text més rígid en la legislació comparada, el que posa més dificultats a la seva reforma en profunditat amb majories inassolibles, referèndums i eleccions anticipades. De fet, si s’examina amb atenció, és més viable un procés històric que porti a proclamar la República que no pas una reforma en profunditat la Constitució de 1978, com algun dia tractaré d’explicar.

     Ara aquelles expectatives desmesurades sobre les possibilitats de l’Estatut han xocat amb els límits reals del règim vigent. Abans havien xocat més frontalment amb l’anomenat “Pla Ibarretxe”, que exigia el “dret a decidir”, però que no alterava les relacions econòmiques amb l’Estat Espanyol.
En aquests anys hi hagut un trasbals emocional molt fort a Catalunya i a Espanya, desencadenats indirectament per ERC, a pesar de la seva direcció que ha actuat com una mena d’aprenents de bruixot: han entrat en una dinàmica que no han pogut controlar, a l’Estat Espanyol i al Principat.

      Ara Esquerra està obligada a redefinir la seva estratègia i a dotar-se’n d’una que tingui més visió històrica que l’aprovada a Tarragona l’any 2001.
Però no es pot partir, com fa el seu secretari general a l’article “Sense extremismes” del supòsit que només hi ha dues maneres d’actuar per un partit polític: o bé l’agitació permanent que converteix Esquerra en un partit extremista, testimonial i marginal. O bé el tacticisme permanent per ocupar el poder dintre dels paràmetres determinats pel sistema actual de partits, pels mitjans de comunicació i pel règim constitucional. Hi ha molts exemples arreu del món de partits que, entre l’actitud testimonial i el tacticisme de curta volada, han triat camins que combinen l’acció política basada en principis, la mobilització popular i la consolidació d’una base social conscient i organitzada.

  1. Al segle XXI per fer front a la globalització i la desregulació internacional, la divisió en general de una país entre empleats per compte propi i per compte alié, no porta enlloc.

    Per això, és més important les politiques fiscals de cohesió i representació del interesos dels diferents sectors productius de la economia per fer.

  2. Al segle XXI per fer front a la globalització i la desregulació internacional, la divisió en general de una país entre empleats per compte propi i per compte alié, no porta enlloc.

    Per això, és més important les politiques fiscals i economiques de cohesió i representació del interesos dels diferents sectors productius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!