Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

7 de febrer de 2006
General
1 comentari

Una altra actitud política era, i és, possible

     En 100 anys més de 150 nacions han aconseguit constituir el seu propi Estat. La història dels moviments que han alliberat aquests països ens ofereix lliçons molt valuoses. Alguns d’aquests moviments han optat per la via de la insurrecció armada com el Vietnam o Argèlia. D’altres com Gandhi a l’Índia va ser capaç de derrotar l’Imperi britànic amb les seves campanyes de resistència passiva i no-violenta. Quan les potències dominants tenien un Parlament elegit, com en el cas anglès, de l’Imperi austro-húngar, de Bèlgica o del Québéc al Canadà l’acció institucional ha tingut una gran importància.

     Però no trobarem cap nació, fins i tot en el cas de potència dominant democràtica, que hagi guanyat la seva llibertat des de la rutina política, sense crear abans una forta tensió en la vida social. No hi ha cap precedent en la història de que s’hagi alterat l'”statu-quo” existent a partir de la “correcció política”, intentant congraciar-se amb el poder que es vol destruir, contribuint a l’estabilitat del seu Estat. Només Esquerra Republicana ho ha intentat en els darrers anys i el fracàs de l’Estatut demostra que és una via que no porta enlloc.

      Tots els països que s’han deslliurat de l’opressió nacional han necessitat un procés històric llarg i complex. El principal problema al començament del procés és que la gent estava resignada a la situació establerta i amb poques ganes de buscar-se complicacions. Per això els primers passos de Gandhi en el camí cap a la independència de l’Índia van centrar-se en combatre el conformisme dels hindús i la seva creença en la superioritat cultural i militar de l’Imperi britànic. Sense modificar la psicologia resignada dels seus conciutadans i substituir-la per una actitud activa i de resistència a llarg termini és impossible iniciar la via de l’alliberament. Si estem convençuts de que la majoria de la gent viu molt bé i que és impossible despertar-li l’esperit de revolta, aleshores estem afirmant la nostra impotència. Per tant l’anàlisi de la realitat de la que és parteix és fonamental com exposaré en un altre blog.

     La política de “Partit de Govern” que ha seguit ERC en els darrers anys s’acomoda al baix grau de consciència social i nacional existent. Per això crea la falsa expectativa de que amb l’acció de Govern i amb els pactes adequats es pot trencar l’statu-quo. Aquesta falsa il·lusió fomenta la passivitat de la gent i fa que entri en una dinàmica política i mediàtica en la que la oligarquia dominant té la paella pel mànec. Tanmateix en aquests anys Esquerra ha aconseguit una base territorial amb centenars de regidors que s’han guanyat la confiança d’una part de l’electorat i aquest és un actiu molt important del nostre poble. Però si aquests regidors es tanquen dintre dels seus consistoris, si cauen en la rutina institucional tota la tasca feta es degradarà de manera ineluctable.

      L’experiència internacional demostra que l’acció política és imprescindible en les potències que tenen eleccions lliures i parlaments. Però demostra també que per si mateixa és totalment insuficient per aconseguir un Estat propi. Al costat de l’acció política es necessita una àmplia base social organitzada que es retroalimenti amb l’acció institucional, capaç de mobilitzar-se al carrer, de paralitzar el país amb una vaga general quan sigui necessari, de portar a terme campanyes de desobediència civil quan esdevinguin imprescindibles.

      Aquesta base social no s’improvisa. Si avui tenim partits polítics catalans és gràcies al fet que Valentí Almirall, fa un segle i quart, va assenyalar la necessitat de tenir partits catalans propis, no sucursalistes. La mateixa estratègia cal aplicar-la al món sindical, als mitjans de comunicació, a les federacions esportives, a l’ensenyament, a la recerca, al món de l’oci i la cultura. Sense organitzacions sindicals sobiranes, sense diaris, ràdios i televisions que mostrin el món des d’una perspectiva nacional, sense un imaginari col·lectiu on la música, el cinema i la cultura en general no reflecteixi la nostra identitat no ens sumarem mai a les 150 nacions que han assolit el seu Estat.

  1. Absolutament d’acord amb l’analisi que fa l’article, per això penso que l’ estat d’ànim a que porten les últimes actuacions polítiques fruit d’una manera de fer sempre a curt plaç i sempre electoral en última instància, ens pot enfonsar en el pessimisme i això és també la llosa que no ens permet besllumar més enllà. Un bucle d’on no en sortim. Cal, ara, treure’n lliçons en la perspectiva, com diu l’articulista, de tesar la política per fer resorgir les ganes de ser sobirans com a poble de guanyar autoestima i dignitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!