Josep Pinyol

El dia 15 d’octubre fa trenta anys que va entrar en vigor la llei d’Amnistia que a la vegada implicava la impunitat del crims contra la Humanitat comesos pel franquisme. La història ha volgut que aquesta llei es publiqués el 15 d’Octubre de 1977, el mateix dia que l’any 1940 el règim militar va afusellar el President Companys. Aquesta llei és el paradigma de la cultura de la impunitat que ha estat i és un dels trets essencials de la monarquia postfranquista. Que una Llei d’Amnistia vagi ser una Llei de Punt final dels torturadors, dels repressors, dels instigadors dels pitjors crims és un escarni. Perquè va beneficiar molt més a milers de criminals contra la Humanitat que no pas als pocs presos antifranquistes. Aquest escarni de la impunitat ha marcat per sempre el règim constitucional vigent: el baix nivell moral de la democràcia espanyola és el resultat directe de la cultura de la impunitat que és consubstancial a la Transició. Ara amb el projecte de ?Llei de la Memòria Històrica? que es comença a debatre en comissió aquests dies, s’ha tornat a ratificar la cultura de la impunitat, la inaplicació a l’Estat Espanyol de la legalitat internacional sobre els Crims contra la Humanitat. Amb aquesta llei s’obvia el deure legal i moral imposat pels Tractats Internacionals sobre Drets Humans de imposen que els pitjors crims no quedin impunes i que les seves víctimes siguin rehabilitades.

La corrupció espanyola, tant la que es fa a gran escala com la petita picaresca, està directament lligada a aquesta cultura de la impunitat. Si tota la nostra costa és plena de monstres immobiliaris que s’han saltat tota mena de plans urbanístics es deu al convenciment de promotors, arquitectes, tècnics municipals i càrrecs polítics de que els seus actes tenien altíssimes probabilitats de resultar impunes. Si en l’etapa de Felipe González es van multiplicar els Juan Guerra i els Roldan, i també els policies que formaven el GAL van ser perquè estaven convençuts que mai serien jutjats.

La cultura de la impunitat va més enllà dels actes il·legals i ha penetrat en tota la vida política espanyola en la que l’ètica ni hi és ni se l’espera; només hi compta la correlació aritmètica i mediàtica de forces. Així pressionar els periodistes i els mitjans de comunicació és una pràctica tant habitual que no ja no provoca ni desaprovació. Incomplir una promesa electoral no és ni tant sols recriminat. Ho hem patit en carn pròpia amb la promesa de José Luís Rodríguez Zapatero de donar suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. I també en la promesa de la Vicepresidenta De la Vega d’anul·lar el Consell de Guerra del President Companys. A qualsevol altra país d’Europa uns incompliments tant flagrants tindrien un cost electoral fortíssim; a casa nostra el PSOE espera treure els mateixos resultats que fa quatre anys.

Un dels resultats d’aquesta cultura de la impunitat és l’allunyament creixent entre la societat i els dirigents polítics. Els dirigents polítics, formats en la irresponsabilitat, no tenen mai mala consciència, ni mai s’equivoquen, ni mai dimiteixen. Els ciutadans els perceben com un conjunt de gent tancada sobre ella mateixa i arrapada al poder, que fa temps que no es preocupen del benestar general. L’abstenció és la prova fefaent d’aquest abisme. El més greu és que tots els que es dediquen a la política i els periodistes que en parlen troben normal l’absència de responsabilitat, la manca de principis, el fet que mai ningú dimiteixi. I al·lucinen quan una ministra sueca ha de dimitir del seu càrrec perquè no havia pagat les quotes de la Seguretat Social de la mainadera dels seus fills. La nostra opinió pública sembla incapaç de comprendre l’estreta relació entre la prosperitat d’un país i el seu nivell ètic. Els països amb un alt nivell d’exigència moral assoleixen també un alt nivell de creixement econòmic i de justícia social.