Josep Pinyol

     Aquest potencial es manté malgrat la profunda decadència del socialisme internacional, que esmentaven en un article anterior. Perquè les transformacions mundials de les darreres dècades fan més necessària que mai propostes de futur que parteixin d’una visió històrica i una ètica col·lectiva, ara oblidades, però que es concretin en polítiques econòmiques i socials aplicables. La «gran coalició» entre populars i socialistes a Europa evidencia l’absència d’un projecte propi de la socialdemocràcia davant la Gran Recessió i afavoreix l’auge de moviments de denuncia de la degradació social dels països perifèrics d’Europa, com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, o el futur «Guanyem Barcelona», liderat per Ada Colau. Però aquests nous partits no adjunten a la seva justa denúncia amb una alternativa global anàloga a la que va ser el New Deal davant la Gran Depressió de 1930 i l’Estat del Benestar posterior a la II Guerra Mundial impulsat per la socialdemocràcia europea. Aquesta mancança es va fer palesa en el discurs de Pablo Iglesias com a candidat a la presidència del Parlament europeu. Després d’evocar l’èpica revolucionària de l’antifeixisme europeu i d’Amèrica del sud, va clamar contra la gran coalició entre populars i socialistes europeus com a continuadora de l’expropiació de la sobirania popular per les elits financeres. Però no va presentar cap alternativa concreta monetària, fiscal, de model productiu per afrontar la difícil situació de la Unió Europea.

     A l’altra banda de l’espectre polític, poques hores després, Matteo Renzi mostrava la cara de l’esquerra acomodada en les estructures establertes en exposar les prioritats de la presidència italiana semestral de la Unió Europea. Renzi ha sorprès en obtenir més del 40% dels vots a les darreres eleccions europees gràcies al bri de passió que incorpora al seu discurs farcit de figures retòriques extretes de les noves tecnologies, com les «selfies». «Sense creixement Europa no té futur» i esdevindrà un punt de «Google Maps» va sentenciar el President del Govern italià. Però les seves propostes es limiten a continuar les reformes-retallades a cada país i a flexibilitzar el Pacte per l’Estabilitat i el Creixement a escala continental.

     Per afrontar els reptes del segle XXI la Unió Europea necessita afrontar els problemes estructurals derivats d’una Unió Monetària pensada per a les condicions mundials anteriors al Tractat de Maastrich (1992). Aleshores era imprevisible la globalització actual i la ràpida industrialització de la Xina i d’altres països que, en menys de dues dècades, han acaparat bona part de la indústria intensiva en mà d’obra de tot el món. Aquesta globalització, dirigida per les grans corporacions multinacionals, ha deixat el nostre continent fracturat entre els països centrals que s’han trobat el seu nínxol en el nou mercat mundial, especialitzant-se en alta qualitat i alta tecnologia, i els països perifèrics que han vist com es deslocalitzava la seva indústria intensiva en mà d’obra, fet que provoca un atur superior al 20% de la població activa. Durant un lustre un flux de centenars de milers de milions del nord cap el sud van crear bombolles financeres i immobiliàries que van emmascarar la disparitat productiva de fons. Ara els països receptors es troben endeutats més enllà de la seva capacitat de pagament i els emissors tenen els seus bancs amenaçats per por de no cobrar. Les lleis del mercat no resoldran soles les disparitats dels països de la moneda única davant de la nova divisió mundial del treball, com sostenen els que es beneficien del mercat lliure. Tampoc ho faran les més fen fonamentades i ben intencionades denúncies profètiques, sense un pla alternatiu rigorós i ben estructurat.

     Europa necessita un nou model productiu respectuós amb el medi natural que reequilibri les diferències entre els països centrals i els perifèrics. Necessita un nou Pla Marshall finançat de manera conjunta per tots els països de la Unió, usant una política monetària molt expansiva que minori el pes del deute sense que posar en perill el sistema financer, alhora que fa baixar la cotització de l’euro. Un exemple d’aquest nou model productiu seria traslladar a nivell continental l’Acord Verd del Parlament de Dinamarca de 2012 que preveu deixar d’usar combustibles fòssils l’any 2050. Les mesures a aplicar es poden multiplicar. Per portar-les a terme es necessiten autèntiques forces polítiques europees i no els clubs de velles glòries que són ara els partits europeus. Uns partits, en especial el socialista europeu, capaços d’elaborar, debatre i aprovar en un congrés d’àmbit europeu polítiques vinculants que calgui aplicar tant als propis països com a les institucions europees. Només les propostes socialistes d’àmbit europeu poden consolidar el model de societat del benestar que porten gravada a foc la marca socialista. Només des del conjunt del continent es pot exportar aquest model a tot el planeta com alternativa a la globalització fundada en el darwinisme social. Només una Unió Europea de 500 milions d’habitants té el pes necessari en un món amb dos Estats amb més de 1.000 milions d’habitants com la Xina i l’Índia, amb una potència com els Estats Units d’Amèrica, amb països amb els recursos naturals de Rússia, entre d’altres continents emergents.

     El poble català s’ha mobilitzat per la independència en aquesta Unió Europea escardada. El socialisme català reconstruït serà molt important per afegir una part de la població catalana de les àrees metropolitanes a aquest procés si és capaç de proporcionar un projecte ben articulat per a la Catalunya del segle XXI, la Catalunya dins l’Europa contemporània. Si és capaç de mostrar al 50% dels joves en atur que només la Catalunya independent pot assolir el model de societat dels petits països del nord d’Europa: el d’Àustria que té menys del 5% d’atur, el de Finlàndia que té el millor sistema educatiu del món, el de Suècia que cada any enalteix la cultura científica amb els premis Nobel, el de Dinamarca que ha planificat com mantenir el seu alt nivell de vida amb energies renovables. Però els nous grups socialistes esdevindran irrellevants si s’esmicolen en petites batalles localistes i debats personalistes; unes controvèrsies que no responen a les necessitats dels treballadors que pateixen la fatiga de materials derivada de tensions d’abast europeu i mundial.