Josep Pinyol

Votaré a les eleccions del 23 de juliol perquè el conflicte és entre Catalunya i Espanya, i no entre independentistes. Comparteixo la profunda indignació de molts votants envers els partits que han traït sistemàticament els compromisos electorals i d’investidura després d’haver obtingut el 52% de vots de les eleccions del febrer de 2021. Tanmateix per sobre del sentiment d’haver estat enganyats s’imposa la realitat que el conflicte amb Espanya és una “guerra freda de posicions“.

Votaré a les eleccions espanyoles perquè les Corts espanyoles ha estat i són un front de lluita important per a les nacions annexionades per dret de conquesta com Catalunya. Ho va ser a Irlanda, una altra nació annexionada, amb un paper decisiu de la Minoria Irlandesa a la Cambra dels Comuns per la formació de la consciència nacional irlandensa. Ho van ser a les eleccions britàniques de 1918 que va guanyar l’independentista Sinn Fein que va escombrar els partits autonomistes; després els diputats electes no es van presentar a Londres i van aprofitar la legitimitat democràtica guanyada a les urnes per constituir-se com a primer Dáil (Parlament irlandès).

Votaré tot i la desconfiança que inspiren els partits que han de defensar el front de Madrid. Perquè l’independentisme no ha elaborat una doctrina per refusar o aprofitar la presència obligada dels representants d’una nació annexionada en els òrgans de sobirania de l’Estat que l’oprimeix. Els programes, actituds i els pactes que proposen són més tàctics que estratègics. Però cedir la representació majoritària de Catalunya als partits constitucionalistes és una errada molt pitjor.

Votaré a les eleccions espanyoles perquè la lluita per la República Catalana necessita guanyar totes les eleccions que es fan a Catalunya. Retrocedir en resultats projecta al món que l’independentisme s’afebleix per la seva divisió interna. Per tant l’independentisme necessita no treure menys dels 23 diputats que es van obtenir a les darreres eleccions de novembre de 2019. Cal recordar que es van celebrar un mes després que Catalunya s’aixequés amb les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem, i Barcelona cremés a les nits.

Votaré malgrat que aquesta xifra extraordinària ha estat vergonyosament desaprofitada per vergonya dels seus responsables. Aquest malbaratament exigeix un canvi radical en la correlació de forces entre els partits independentistes, com explico en l’entrada següent, indestriable d’aquesta. ERC va substituir la reclamació de l’autodeterminació per als encausats per la Causa General contra l’independentisme per una desjudicialització que no ha existit. PdCAT i Junts es van dividir en dos subgrups de quatre diputats fins i tot en temes fonamentals com aprovar o no pressupostos estatals que impliquen un dèficit fiscal de Catalunya de 20.000 milions d’euros.

Tot i així votaré perquè repetir 23 diputats projectaria amb força què el conflicte entre Catalunya i Espanya continua sagnant; tant a Espanya com a escala internacional. La necessitat d’aquesta victòria està per sobre de la indignació que ens generen els incompliments i les baralles dels partits.

Votaré a les eleccions espanyoles perquè l’abstenció de 350.000 vots a les eleccions municipals va provocar una satisfacció efímera pel càstig infligit als partits independentistes. En canvi els efectes de les pèrdues de posicions són permanents: els socialistes dominaran els principals ajuntaments i diputacions durant quatre anys. El goig va ser passatger perquè després de les primeres proclames de canvi d’actituds dels dirigents dels partits, a l’hora dels pactes als Ajuntaments, els Consells Comarcals i les Diputacions s’ha imposat la dinàmica interna: és a dir la colonització de les institucions amb la xarxa de càrrecs i assessors de cada partit.

Votaré a les eleccions espanyoles perquè sempre tinc present l’aforisme de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres sera feta contra nosaltres”.

Nota: es tracta de dues entrades, però són inseparables

Perquè votaré la CUP

Votaré la CUP, candidatura que no recordo haver votat mai, perquè tot augment del seu nombre de diputats serà interpretat com el retorn a la confrontació, tant pels dirigents espanyols com els internacionals. Defensar aquesta opció no serà compresa ni pels que defensen l’abstenció com el vot nul, com pels que s’inclinen per Junts o per ERC. Però és una decisió presa meditada com una jugada d’escacs, al marge de la major o menor confiança que pugui tenir en aquesta formació.

Votaré la CUP perquè a les eleccions d’abril de 2019 el Front Republicà (Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya) va obtenir 113.008 vots; al novembre del mateix any la CUP va assolir els 246.971 i dos diputats. La CUP, el 23 de juliol, podria duplicar la darrera xifra, si un percentatge alt dels que es van abstenir a les municipals concentressin la seva opció de protesta en ella. L’impacte en l’Estat espanyol seria profund. De manera inevitable acabaria amb la “pax sanchista“, principal causa de la desescalada en el conflicte entre Catalunya i Espanya dels darrers cinc anys. La CUP ha protagonitzat al Parlament decisions per a mi incomprensibles, començant amb la negativa a votar la Declaració de Sobirania de 2012. Però aquests posicionaments a Madrid poden ajudar a tornar a escalar el conflicte, la necessitat més peremptòria per fer efectiva la República Catalana.

Votaré la CUP perquè Albert Botran ha condicionat el vot a PSOE i Podemos a fixar data a un referèndum d’autodeterminació, el nucli de la guerra freda que Catalunya manté amb el Regne d’Espanya. Suposo que també inclou l’amnistia. En canvi ERC i Junts sembla que necessiten dies per negociar una llista de condicions per continuar el suport que va començar amb la moció de censura a Mariano Rajoy de 2018. Dins d’ERC i de Junts encara hi ha massa gent amb pes polític que no ha superat el marc mental del “peix al cove” de Jordi Pujol. És a dir la consideració de la “minoria catalana” a Madrid com a grup de pressió i influència a la recerca d’engrunes que puguin ser acceptades per l’Estat espanyol. Aquesta estratègia ha tingut efectes nefastos, entre els quals destaca que cada miqueta aconseguida ha estat utilitzada per la Brunete mediàtica per fomentar la catalanofòbia. El “greuge comparatiu” és un potent mecanisme d’indignació en un país subsidiat com Espanya.

Votaré a la CUP perquè dificultarà molt el pacte d’un d’ells amb l’esquerra espanyola, si els tres partits independentistes obtenen una representació similar en vots i escons. En la guerra freda entre Catalunya i Espanya, desestabilitzar el règim del 78 hauria de ser un objectiu doctrinal de l’independentisme a Madrid. La repetició d’eleccions espanyoles, com l’abril de 2019, hauria de ser l‘objectiu dels defensors de la República Catalana. La història demostra que una crisi de règim pot generar una crisi d’Estat. L’any 1958 la Guerra d’Independència d’Algèria va provocar la caiguda de la IV República francesa; la seva substitució per la V República va obrir les portes als Acords d’Evian de 1962 i a la independència d’Algèria. Igualment la crisi del règim soviètic va facilitar la independència de les nacions que no es van integrar a la Federació Russa.

Per atreure el màxim de vots dels abstencionistes la CUP hauria de comprometre’s a la desobediència civil a les Corts espanyoles. No ho ha fet en la darrera legislatura. Usar el català en les seves intervencions al Congrés és la mesura més clara i contundent de resistència passiva. La diversitat de llengües es reconeix als parlaments de Bèlgica, Irlanda, Finlàndia, Luxemburg, Noruega, Suïssa i altres països europeus. Desobeir el Reglament del Congrés que imposa el castellà com a idioma únic és la forma d’evidenciar el supremacisme lingüístic, consagrat a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2010. La desobediència civil s’ha de portar al límit fins a obligar a l’ús de la força per desallotjar-los de la tribuna a cada intervenció. I la insubmissió ha de continuar als escons, mantenint-s’hi drets com va fer Lluís Xirinacs en defensa l’amnistia l’any 1977. La desobediència civil comporta sacrifici i ha de ser mantinguda en el temps, perquè ha de ser exemplar i crear estats de consciència a favor de la lluita noviolenta en les mobilitzacions que s’hauran de fer en defensa de la llengua. És a dir, va molt més enllà de les performances aïllades.

La defensa del català serà una batalla transcendental en la hipòtesi d’un Govern espanyol PP-Vox. Ja han convertit la lluita contra la nostra llengua en els primers acords que han pres al País Valencià i les Illes Balears. La resistència des del front avançat de Madrid hauria de ser fonamental, siguin quins siguin els resultats. Com ho va ser la vaga de fam de Jaume Sastre l’any 2014 per demanar diàleg a la Conselleria d’Educació del PP. Evidentment hi ha molts altres assumptes nacionals i socials que requereixen accions contundents; per exemple la defensa de l’Estat del Benestar a cada pressupost espanyol que imposa un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros al poble català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!