Josep Pinyol

     S’apropa un xoc de legitimitats: la voluntat del poble català contra la Constitució de 1978. La primera expressada en el referèndum de l’Estatut; la segona a càrrec del Tribunal Constitucional a punt per desnaturalitzar el text aprovat en plebiscit. En aquest embat cap catalanista, fins i tot cap demòcrata, pot tenir el més petit dubte: ha d’estar al costat de la voluntat popular. Hi han de ser-hi els partits que van defensar aquell text després de ser retallat. Però també els que ens hi vàrem oposar perquè no ens reconeixia el ?dret a decidir?: si no sabem defensar el resultat d’aquest referèndum no serem capaços de fer-ho quan es tracti de l’autodeterminació. En aquesta topada de legitimitats no es pot repetir l’actitud de ?la llei és la llei?, que és l’excusa dels que confonen els objectius dels partits polítics amb l’administració burocràtica i mediàtica del poder. Tampoc podem limitar-nos a fer proclames retòriques del nostre dret a l’autodeterminació, que només arriben al ja convençuts. Arriba l’hora de la política amb majúscules; arriba l’hora de repetir els moviments polítics audaços que van implantar el catalanisme polític fa un segle. Si les forces polítiques catalanes responen a la desqualificació de la voluntat del poble català amb evasives serà el final del catalanisme polític. Ens cal repetir el que va fer fa un segle el poble català contra la ?Llei de Jurisdiccions?. El 21 d’abril de 1907 el moviment ?Solidaritat Catalana? va obtenir el 67 % dels vots i 41 diputats sobre 44. Era la resposta a l’assalt al diari La Veu i el setmanari Cu-cut! per part d’oficials espanyols i a la Llei de Jurisdiccions que va definir com delictes militar les ofenses a l’exèrcit. Aquesta resposta política va commocionar l’estructura política de la nostra societat i va eliminar de l’escena política catalana els partits monàrquics sucursalistes fins a la seva reaparició amb la monarquia postfranquista.

     
Convertir les eleccions espanyoles de 2008 en una nova Solidaritat Catalana és la resposta política del poble català per fer sentir alta i clara la seva voluntat, que és superior a la Constitució de 1978. Una candidatura unitària en defensa del text aprovat pels ciutadans de Catalunya situaria en un costat els partits que posen en primer lloc la voluntat del poble català; en un altre els que defensen abans de res l’estabilitat i la legalitat vigent. Constituir una nova Solidaritat convertiria les eleccions de 2008 en un nou referèndum sense haver de discutir la seva legalitat amb el govern espanyol; obligaria tots els ciutadans de Catalunya a pronunciar-se, sense que ningú pugui sostreure’s al debat; tensaria radicalment la vida rutinària dels partits polítics catalans; alteraria el panorama electoral català en les eleccions espanyoles i aquest terrabastall tindria repercussions en les eleccions següents. La victòria d’una nova Solidaritat Catalana, amb un grup parlamentari únic al Congrés i el Senat, trencaria la dinàmica de la política espanyola des de 1977, com ho va fer el 1907: faria impossible l’elecció d’un ?Presidente del Gobierno? i l’aprovació dels pressupostos, o bé forçaria la formació d’un govern de coalició PP-PSOE, que no seria la repetició de l’actual gran coalició alemanya, sinó l’avantsala de la crisi estructural de la segona Restauració. De cop i volta desapareixeria la prepotència i la fatxenderia que han demostrat tots els partits majoritaris espanyols respecte Catalunya i potser començarien, sinó a respectar-nos, si a témer-nos mentre mantinguéssim la unitat a Madrid.

     D’entrada els partits catalans, tots els partits, consideraran inviable una proposta en aquest sentit, perquè no hi ha entre els polítics actuals un líder de les característiques de Francesc Cambó. Davant d’aquesta reticència no ens hem de preguntar si és viable o no, ni recriminar als altres el que no ho facin. La pregunta correcte és què podem fer cada un de nosaltres en el nostre àmbit per impulsar una nova Solidaritat. gui possible. Només un fort moviment dels militants i dels diferents moviments que lluiten pel ?dret a decidir? pot forçar els partits polítics, tancats en la seva rutina perquè optin per una nova Solidaritat Catalana. Com en una allau que comença amb un petit desplaçament de neu, cal desencadenar un clamor popular en creixement constant que forci els dirigents polítics a estar a l’alçada de la històrica.

     Esquerra Republicana de Catalunya té la clau perquè una nova Solidaritat Catalana sigui possible: pot oferir un Govern d’Unitat Nacional a la Generalitat com a suport i garantia del bloc català a Madrid. ERC és la força que pot convèncer per un costat a Convergència i Unió i per l’altre al PSC-PSOE i a ICV, perquè els pot oferir l’incentiu de la participació en el govern català. Un ?Govern d’Unitat Nacional? com resposta a la retallada de l’Estatut i com a suport a una candidatura unitària de caràcter plebiscitari a les properes eleccions té una gran consistència política i moral: no és cap deslleialtat a cap soci ni és una mesura oportunista. És l’inici d’una nova etapa de lluita pels nostres drets democràtics i nacionals. Els militants d’ERC que vulguin trencar amb les inèrcies administratives de l’actual estratègia republicana han de començar a fer els passos per forçar la seva direcció a fer política amb majúscules.

Esquerra hauria de començar a preparar aquesta resposta amb la proposta de la retirada de tots els diputats i senadors de ?las Cortes? quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional. Es repetiria, així, la retirada que van fer tots els representants catalans l’any 1918 quan es va denegar l’Estatut d’Autonomia. Si els republicans no aconseguissin convèncer els altres partits catalans vers aquesta estratègia haurien de posar-los en evidència retirant els seus parlamentaris de Madrid i oferint l’alternativa d’una acció política a l’alçada de la història del catalanisme polític.

      El catalanisme conservador hauria de recordar que Francesc Cambó va ser l’inspirador i el seu màxim agitador de la Solidaritat Catalana. Aquest moviment agosarat i ple de riscos des del punt de vista de la mentalitat benestant, en canvi va reportar a la Lliga la seva hegemonia política fins a 1922. Aleshores la va perdre perquè el mateix líder va optar per pactar amb Antonio Maura que representava els sectors més reaccionaris del règim borbònic. Els resultats polítics del moviment van ser molt limitats, la Mancomunitat de Diputacions, però molt útils per al partit que la va controlar.

     Davant d’una nova Solidaritat Catalana els socialistes tindrien un dilema: o bé seguir l’exemple dels republicans de 1907 més autènticament demòcrates encapçalats per Nicolas Salmerón, expresident de la primera República Federal, que es va incorporar al moviment i que va treure més vots que el mateix Cambó. O bé seguir l’exemple d’Alejandro Lerroux que s’hi va oposar i va ser escombrat a les eleccions. Mai més va recuperar l’ascendència en el nostre poble que havia tingut abans de la Solidaritat Catalana.

     Esquerra Republicana hauria de recordar que l’assalt a les publicacions catalanistes i la resposta de Solidaritat Catalana van despertar del somni espanyol al coronel Francesc Macià. A 48 anys va renunciar a la seva carrera militar i es va dedicar a lluitar políticament per la llibertat nacional de Catalunya, com ha recordat oportunament la pel·lícula de Forn. 24 anys més tard va proclamar la República Catalana mentre al carrer cridaven ?Visca Macià, mori Cambó?. La paradoxa és que Cambó l’havia induït a presentar-se a les eleccions de Les Borges Blanques ara fa exactament un segle. Però el lider de la Lliga havia avantposat la legalitat i seguretat del règim borbònic als drets i la voluntat del poble català.