A les portes del sisè aniversari de l’U d’Octubre cal tenir ben present la realitat: la desescalada posterior a la tardor de 2017 ha esterilitzat el moviment per la República Catalana. Fa poc Jordi Martí Monllau ha escrit: “Fa anys que el catalanisme gira al voltant d’una idea fixa: la independència. Hi gira, però no hi avança”1. Hem reivindicat la legitimitat del referèndum d’autodeterminació, però hem ignorat que el mandat més imperatiu de l’U d’Octubre és fer un nou embat. Martí Monllau adverteix: “El catalanisme, centrat en la victòria, no pensa en el combat”.
L‘independentisme es troba entrampat en una rotonda, donant-hi voltes sense encertar la sortida que ens ha de portar a la victòria. El llibre “Tornem-ho a fer! Mobilització i desobediència civil fins a un Acord de Pau”2, acabat de publicar, assenyala la desobediència civil com l‘estratègia per arribar a la República Catalana. En efecte la insubmissió noviolenta ha permès a desenes de nacions doblegar els imperis i estats que les oprimien.
Una part de l’independentisme ha eixit de la rotonda per la sortida de la desescalada. Sosté que l’U d’Octubre va fracassar i que cal administrar “el mentrestant” per ampliar la base. És una manera de convertir la independència en un signe d’identitat i una marca comercial que ajorna indefinidament la República Catalana. Aquest independentisme derrotista creu que el Regne d’Espanya és invencible. Aquesta via havia d’aconseguir centenars de milers de nous independentistes. Però ha portat a la pèrdua de 300.000 electors a les eleccions municipals de maig de 2023, i de 700.000 vots a les eleccions espanyoles.
Una altra sortida de la rotonda que han defensat diferents entitats és un brillant indicador que indica: “preparem-nos per un desbordament democràtic”. Cal dotar-nos de la capacitat de controlar el territori després d’aixecar la suspensió de República Catalana i mantenir-lo fins que arribi el seu reconeixement diplomàtic. Però aquesta insurrecció noviolenta té dificultats extrenes. Perquè “controlar el territori” és molt més que barrar el pas a les vies de comunicacions. Implica cobrar impostos i cotitzacions socials i pagar els pensionistes i els funcionaris; suposa garantir que funcionin els caixers automàtics, entre moltes altres coses. Per la seva formidable complexitat no s’han fet plans operatius per a portar-la a terme, ni s’ha trobat el “momentum” per portar-la terme. Comptat i debatut s’ha reduït a una actitud més retòrica que practicable.
L’assaig “Tornem-ho a fer” proposa una nova estratègia basada en la mobilització i la desobediència civil i un nou desenllaç del conflicte amb l’Estat espanyol. Coincideix amb la necessitat d’un nou embat que planteja el desbordament democràtic. Però discrepa de la seva idea de disputar el poder i el control del territori amb el Regne d’Espanya. La desobediència civil que va practicar Gandhi no disputava el poder a l’Estat opressor sinó que buscava situar-lo en una situació èticament i políticament insostenible. La noviolència gandhiana és humil perquè és concient que, en el cas català, el Regne d’Espanya té un poder superior i està determinat a retenir Catalunya usant la violència. Si ho tornem a fer, si desencadenem una nova escalada i un nou embat per fer efectiva la independència, l’Estat espanyol reaccionarà amb violència com l’U d’Octubre. Aquest abús de la força contra ciutadans pacífics acabarà girant-se contra l’Estat espanyol. No serà per falta de masmorres que desbordarem l’Estat espanyol, sinó per la solidaritat internacional que les presons plenes d’innocents provocarà; aquesta acabarà doblegant Espanya. Però cal tenir preparat l’endemà de la nova confrontació, tal com explico en el capítol del llibre que es pot descarregar d’Internet.
La nova estratègia per assolir la independència ha de tenir un desenllaç creïble. La desobediència civil només pot acabar en una negociació internacional i uns Acords de Pau. Fins i tot guerres d’alliberament nacional han acabat en trobades diplomàtiques. El Tractat Angloirlandès de 1921, l’Indian Independence Act de 1947, els Acords d’Evian de 1962 sobre la independència d’Algèria en són unes poques mostres.
El nou embat per fer efectiva la República Catalana ha de partir del fet que Espanya forma part de la Unió Europea. La insubmissió, amb la repressió que implica, aguditzarà les contradiccions entre el Regne d’Espanya i els principis democràtics dels Tractats fundacionals de la Unió Europea. Aquest antagonisme induirà, de manera inevitable, una mediació internacional que forcarà Espanya a unes negociacions com les que van portar als Acords de Pau d’Irlanda del Nord de 1998.
En resum, el llibre “Tornem-ho a fer” ofereix una estratègia viable per assolir la República Catalana; un full de ruta que pot ser compartit per les entitats independentistes. Amb aquest, en pocs anys de nova escalada, es podrà tornar a molbilitzar la massa crítica de persones necessària per desfermar un nou embat per la independència, ara victoriós.
1Jordi Martí Monllau: “Devolució. Discurs i marc estratègic del sobiranisme català”. Biblioteca del Núvol. Barcelona. 2023. Edició electrònica. https://stoacatalana.wordpress.com/2022/12/19/devolucio/
2Josep Pinyol Balasch: “Tornem-ho a fer! Mobilització i desobediència civil fins a un Acord de Pau”. Clipmèdia edicions. Barcelona. 2023. Es poden veure les set idees força del llibre i descarregar-ne un capítol a la web https://joseppinyolbalasch.cat/
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!