Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

26 de març de 2007
Sense categoria
1 comentari

La via democràtica a la sobirania(8): Organització

      No hi ha dreceres per arribar a la sobirania. Es tracta d’un camí costa amunt amb uns costos personals i col·lectius molt alts. Ignorar la complexitat de la societat catalana, presentar una sortida fàcil basada en la convocatòria d’un plebiscit només pot portar a la frustració o l’escapisme. Només cal recordar els pobres resultats del ?no? sobiranista en la darrera consulta sobre l’Estatut. El sobiranisme ha prioritzat l’acció política centrada en el creixement d’ERC i els resultats són tant importants com mal aprofitats: es va arribar a 640.000 vots a les eleccions de 2004 enmig d’una ferotge campanya contra Carod-Rovira i es presentaran candidatures d’Esquerra a centenars de municipis del Principat. Però aquesta focalització en l’acció institucional ha deixat de costat una tasca tant o més important que la implantació territorial i electoral: l’organització de la societat catalana. És més s’ha arribat a l’aberració de promoure un Pacte Nacional per l’Educació amb l’oposició del sindicat català majoritari dels ensenyants, l’USTEC.

     La via cap a l?hegemonia del sobiranisme passa per la creació d?organitzacions d?obediència catalana en tots els àmbits o l’accés a la direcció de les entitats que tenen representació col·lectiva. El sobiranisme ha de treballar per anar guanyant el moviment sindical, les federacions esportives, els col·legis professionals, les associacions de veïns, les entitats econòmiques i empresarials,les agrupacions culturals, els moviments pedagògics, les Universitats, els grups ecologistes, etc, etc. De la mateixa manera que fa uns anys semblava impossible que el sobiranisme fos present a la majoria d’Ajuntaments i s’ha aconseguit, el mateix procés es pot assolir en els altres àmbit socials. Fa trenta anys a Euskadi i Galiza el sindicat majoritari era CCOO; avui ho són ELA i LAB en un cas i la Intersindical Galega en l’altre.

     Gairebé tots els àmbits organitzatius de la societat catalana estan en crisi: el nombre de treballadors sindicats és baixíssim; la vida de les associacions de veïns és lànguida; l’assistència als actes culturals és feble i el panorama és similar en tot tipus d’entitats. Aquest panorama exigeix una renovació profunda del discurs i dels objectius del sobiranisme en cada un dels àmbits. Per exemple en el camp sindical cal una anàlisi prèvia de les relacions laborals a casa nostra. No n’hi ha prou amb reivindicar sindicats d’obediència catalana i convenis d’àmbit català. Cal examinar les raons de les enormes diferències salarials per la mateixa feina a casa nostra, a causa de la proliferació dels convenis d’empresa. I cal relacionar aquests amb el sistema d’eleccions sindicals i de Comitès d’Empresa, que converteixen els sindicats en una mena de ?partits sindicals? que fomenten la proliferació de sigles. Hi ha un abisme brutal amb la situació dels països del nord d’Europa on hi ha unitat sindical, on el sindicats com IG Metall alemany tenen una força extraordinària, encara que s’hagin debilitat amb la globalització.

     En el camp de l’esport ens trobem en una situació semblant: el sobiranisme no pot reduir-se a reivindicar el reconeixement internacional de les nostres seleccions. Al mateix temps ha de propugnar una concepció de l’esport que no estigui comercialitzada i degradada pels interessos econòmics. Ha de seguir l’exemple dels nacionalistes txecs quan lluitaven contra l’Imperi Austro-húngar que perseguien la formació de la voluntat dels joves. El moviment espartaquista en l’esport, del qual en resta encara l’Sparta de Praga o de Moscú, va seguir aquest model però amb inspiració socialista.

     En els darrers anys del franquisme l’acció dels demòcrates en els col·legis professionals va tenir una gran importància. Així els col·legis d’arquitectes i aparelladors van ser decisius en el combat contra l’especulació urbanística, al costat del moviment veïnal. Avui els preus de l’habitatge i les destrosses urbanístiques continuen i el sobiranisme té una gran camp a recórrer si sap formular i presentar alternatives. En alguns àmbits ja s’ha començat a fer, com en el cas del Col·legi de Periodistes, on hi ha una dura pugna entre els periodistes instal·lats al servei del règim i els joves en situació precària.

      Si el sobiranisme porta a terme tota aquesta acció de vertebració social la percepció que en té amplis sectors de la societat catalana canviarà radicalment. Només aquesta defensa propera dels interessos d’amplis col·lectius, unida a alternatives de futur sòlides pot incorporar anímicament amplis segments del nostre poble a la lluita nacional. No ho farà la acció institucional deslligada de les organitzacions populars, la famosa ?pluja fina?, que resta impotent lligat de peus i mans davant del atacs de l’oligarquia espanyola. Al final la gent corrent veu tots els polítics iguals.

     Sense aquesta societat organitzada el moviment sobiranista resta impotent. Mentre el poble català estigui desorganitzat no tindrà capacitat de resposta a les agressions i només podrà fer actes simbòlics. Quan el President Aznar va imposar les noves matrícules sense el CAT no s’havia de fer una acció testimonial els adhesius, sinó que calia deixar de comprar cotxes fins que no es retirés el decret; i organitzar piquets explicatius davant dels concessionaris per demanar als possibles clients que ajornessin la compra. El decret s’hagués retirat abans d’un més. La única resposta a l’espoli fiscal és un nou ?tancament de caixes? com l’any 1900, però per fer-lo efectiu es necessita, a més d’una gran conscienciació de la gent, unes potents organitzacions en tots els àmbits per fer-la efectiva. Per posar un altre exemple: no podrem aconseguir la sobirania si prèviament no hem estat capaços de plantejar una vaga general d’àmbit català per una reivindicació nacional.

     Sense organitzacions potents que mantingui la tensió democràtic al llarg dels anys i de dècades, les mobilitzacions esdevenen actes simbòlics i per això els dirigents espanyols no en fan ni cas. Una cançó de Teresa Rebull deia ?és pesat el son de l’ós, però sota els peücs de vellut té les urpes intactes?. Només quan tornem a ensenyar les urpes ens tornaran a respectar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!