Josep Pinyol

L’error estratègic fonamental del catalanisme polític ha estat plantejar les reivindicacions nacionals fonamentals al Parlament de Catalunya i no al Congrés de Diputats, on realment rau el poder. L’Estat Espanyol mitjançant el Tribunal Constitucional està preparant el greuge més gran que es pot fer a la voluntat del nostre poble: anul·lar o desvirtuar el resultat d’un referèndum. No hi ha precedents en cap país democràtic d’un Tribunal Constitucional atrevint-se a un acte tant antidemocràtic. La única resposta que han sabut plantejar els dirigents nacionalistes d’ERC i de CiU és el vodevil d’aquesta setmana al voltant del dret a l’autodeterminació, barrejat amb un possible canvi dels pactes de govern. Aquesta frivolitat demostra l’absència total d’estratègia política, el buit existent a les forces sobiranistes entre els postulats ideològics (el dret a decidir), i la pràctica quotidiana (la lluita partidista per esgarrapar vots i poder). La nostra capacitat de fer respectar els nostres drets nacionals ha caigut tant baix que els membres de la judicatura ni amaguen les maniobres més barroeres per apartar els membres que podrien qüestionar la sentència. Tant l’oposició del PP com l’advocat de l’Estat del PSOE estan convençuts de que no passarà res, que després de plorar una mica els polítics catalans continuaran amb la seva rutina de picabaralles inútils i de proclamacions patriòtiques buides.

L’arrel profunda d’aquesta feblesa ha estat la prioritat que els partits nacionalistes han donat a formar el Govern català. Aquest posició suposa el convenciment de que el plet nacional català està resolt i que el Parlament i la Generalitat són l’embrió de l’Estat català. El retorn del President de la Generalitat a l’exili i les especials característiques polítiques de la Presidència de Jordi Pujol han emmascarat que la Comunitat Autonòmica catalana no és gaire cosa més que la Mancomunitat de Diputacions de Prat de la Riba. Si fóssim conscients de que no tenim els drets nacionals mínims reconeguts no ens barallaríem per dirigir una institució bàsicament administrativa que té la majoria del seu pressupost predestinat a pagar nòmines. Si fóssim conseqüents amb la reducció a Comunitat Autònoma de règim comú, l’eix central de la lluita nacionalista se centraria en les Corts Espanyoles. Si realment volguéssim el reconeixement del Dret a l’Autodeterminació el nostre Parlament no intentaria aprovar declaracions retòriques, sinó que faria tot el possible perquè el cas català fos considerat pel Comitè de Descolonització de les Nacions Unides.

A les ?Cortes Españolas? els partits nacionalistes mai han actuat com a tals, seguint l’exemple de la minoria irlandesa a la Cambra dels Comuns o els representants txecs al Parlament de Viena en temps de l’Imperi austro-húngar. Des de l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat gràcies als vots d’UCD i d’ERC els diputats nacionalistes a Madrid han estat moneda de canvi del suport dels partits espanyols al Parlament català. Lligats per aquests pactes els representants no-sucursalistes a Madrid s’han limitat a fer de ?lobby? d’interessos de residents a Catalunya. Cal no oblidar que els diputats dels partits sucursalistes com el PSC-PSOE desapareixen al parlament espanyol. De manera sorprenent el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana al Congrés, en teoria independentista, s’ha limitat a seguir el model de ?lobby? marcat per Convergència i Unió, barallant-se amb aquesta per obtenir els favors del Govern Espanyol. El resultat ha estat que en la legislatura en que s’està produint la més ferotge campanya anticatalana, el govern de Rodríguez Zapatero té el suport gratuït de totes les forces polítiques catalanes excepte el PP. Les mateixes forces que van aprovar l’Estatut del Parlament de Catalunya, però que mai van retirar el seu suport a l’actual President espanyol. Aquest suport a qui ens menteix és una de les causes de la manca de respecte que l’Estat Espanyol té pels catalans.

Els 47 diputats elegits al Principat poden fer caure qualsevol govern espanyol si fossin capaços d’enfrontar-s’hi. Però la percepció errònia de la realitat del poder fa que, des de la implantació de la monarquia postfranquista hàgim centrat les nostres picabaralles polítiques al voltant del Govern de la Generalitat i hàgim supeditat els nostres representants en el Parlament que ens oprimeix a les necessitats del Parlament virtual del Parc de la Ciutadella. En canvi la realitat ens mostra tossudament que l’eix polític central del combat sobiranista passa per les Cortes Españolas, que són les que han segrestat la nostra sobirania. La realitat ens mostra tossudament que el problema no és l’Estatut sinó la Constitució de la monarquia postfranquista.

L’estratègia política del sobiranisme s’ha d’enfocar en la manera de desestabilitzar el règim constitucional vigent fins provocar la seva caiguda. Winston Churchill en un escrit s’exclamava que els joves britànics que havien viscut després de la independència no podien fer-se càrrec de la tensió permanent que la minoria irlandesa provocava en a la Cambra dels Comuns. Aquesta hauria de ser l’estratègia sobiranista davant de l’actual règim espanyol. I la primera tasca al nostre abast és prendre consciència del tractament de Comunitat Autònoma que ens atorga aquest règim. Quan el Tribunal Constitucional remati la tasca de desvirtuar l’Estatut aprovat pel poble català aquesta feina serà més fàcil.

És produirà una divisió molt clara: a un cantó els que defensaran la Constitució i el règim de 1978 abans que la voluntat del poble català; a l’altre els que defensarem la inviolabilitat dels plebiscits dels nostres conciutadans. Aquesta línia divisòria s’ha de dramatitzar, s’ha de traduir en actes, s’ha de plasmar en fets. Per exemple si la sentència sortís abans de la formació dels nous ajuntaments els regidors elegits que defensin la voluntat del poble català es podrien negar a jurar la Constitució i bloquejar així la marxa rutinària del municipis. Hi ha moltes altres accions que es poden portar a terme; només cal repassar la nostra història i la d’altres nacions. L’únic que no podem fer és seguir fent el ridícul com la darrera setmana.