Josep Pinyol

     La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs d’empara de les Agrupacions d’Electors de l’esquerra abertzale i les candidatures del partit Acció Nacionalista Basca mostren fins a quin punt en la monarquia postfranquista una llei com la de partits pot anul·lar principis i drets fonamentals com la presumpció d’innocència, la no-retroactivitat de les lleis, el dret a ser elegits, etc, reconeguts per la Constitució sense cap mena de recurs. Segur que d’aquí uns anys els Tribunals Europeus desautoritzaran la Llei de Partits i aquestes sentències com acaben de fer amb el processament del cas Gal. El desprestigi creixent del sistema judicial espanyol mostra l’existència d’una crisi potencial del règim espanyol vigent. El sobiranisme català, basc i gallec han de furgar en totes les escletxes d’un sistema que apareix com a inamovible.

     La coordinació dels moviments que lluiten per l’Autodeterminació i República en la perspectiva de provocar un nou 14 d’Abril no ha d’implicar en cap cas la supeditació de les dinàmiques reivindicatives de cada nació oprimida a un moviment republicà d’àmbit espanyol. Euskadi seguirà la seva dinàmica pròpia marcada per la negativa espanyola a reconèixer el dret a decidir contingut en el Pla Ibarretxe i el cul de sac en el que es troba el procés de pau, per la doble obstinació de l’Estat Espanyol a reprimir l’esquerra abertzale i d’aquesta de no deslligar-se de la tutela d’ETA com ha fet Aralar. Galiza haurà de superar la pesada herència de les dècades de mandat de Manuel Fraga. Catalunya ha de saber trobar una resposta al fracàs de l’Estatut de 2006, a la campanya anticatalana desencadenada en la seva tramitació, així com la futura desautorització del referèndum del poble català per un Tribunal Constitucional manipulat pel PP.

      Tanmateix si aquestes dinàmiques nacionals pròpies s’emmarquen en la lluita contra un règim hereu de la concepció estatal del franquisme i en la perspectiva d’un canvi del règim monàrquic vigent s’incrementa el nombre de persones que en aquests territoris donaran suport a la ruptura amb l’Estat Espanyol de matriu borbònica i franquista. Un horitzó comú a tots els moviments sobiranistes d’un nou 14 d’Abril democràtic i pacífic que porti a un règim republicà que reconegui el dret a l’autodeterminació faria avançar el procés de pau i reconciliació a Euskadi. També donaria un nou horitzó al poble català després del fracàs del procés estatutari i de les vexacions sofertes. En unes societats com la basca i la catalana amb una estructura social marcada per les immigracions dels anys seixanta i setanta la perspectiva d’una República autodeterminacionista suma adhesions al projecte sobiranista en comptes de dividir. Aquest suma és sobretot necessària en els territoris d’aquestes nacions amb un menor grau de consciència nacional com Navarra en el cas d’Euskadi o el País Valencià en el nostre cas. Segons les enquestes el moviment Nafarroa Bai pot convertir-se en la segona força política desplaçant el PSOE. Al País Valencià el republicanisme té unes arrels molt fortes, ancorades en el blasquisme cal reconèixer, però que estan renaixent amb plantejaments valencianistes.

     En contrapartida a la resta de l’Estat Espanyol a mida que penetri la percepció de que el règim monàrquic no és etern, es crearà una divisió profunda en l’opinió pública. El moviment creixent de la memòria històrica mostra que l’enterrament del republicanisme espanyol s’ha fet en fals. La impunitat dels crims del franquisme i l’abandó de milions de famílies amb membres afusellats i represaliats per la dictadura militar és tant contrària als drets humans, és tant iniqua que ha estat la tercera generació la que està reaccionant a la ignomínia. Avui el PSOE amb les polítiques econòmiques i socials que practica no té un competidor seriós en el seu espai perquè, fora de les nacions oprimides, no hi ha un moviment republicà que qüestioni el règim monàrquic i l’oligarquia depredadora que el controla.

     No hem de ser ingenus: el redreçament del republicanisme espanyol no significarà  el reconeixement cordial de la sobirania d’Euskadi, els Països Catalans i Galiza. Però, des del moment en el moment que vulgui formular realment una alternativa a la monarquia postfranquista, de manera inevitable, no tindà més remei que arribar a un acord amb els republicans bascos, catalans i gallecs. Sense confondre’ns ens serem mútuament necessaris. Junts podrem recórrer gran part del camí històric que ens ha de portar a abatre el règim monàrquic hereu del franquisme.