Aplicar el mètode
experimental, és a dir l’anàlisi minuciosa de les
causes que han portat als desastres dels darrers mesos, és la pràctica habitual dels països democràtics avançats. Un exemple colpidor el proporciona J.K. Galbraith, a les seves memòries. Aquest gran economista explica que acabada la II Guerra Mundial el govern dels Estats Units el va enviar a estudiar els efectes dels massius bombardeigs de les ciutats alemanyes; és a dir si havien disminuït la capacitat de la indústria bèl·lica germànica. La seva conclusió va ser negativa: la destrucció dels centres de les ciutats va provocar la destrucció dels llocs de treball en el sector de serveis. Les persones en atur d’aquest sector van anar a treballar les empreses d’armament, incrementant la seva producció. Aquesta conclusió li va comportar ferotges crítiques dels generals de l’aviació nord-americana que no toleraven que un economista els demostrés que la seva estratègia de destrucció massiva havia estat inútil i contraproduent. Aquesta actuació és impensable a l’Estat Espanyol on una persona amb criteri propi com Galbraith hauria estat desqualificat com un antipatriota que projectava un ombra de sospita sobre els heroics aviadors americans.
En la seva compareixença el Presidente José Luís Zapatero, en comptes d’aquest examen dels procediments i de les responsabilitats de les persones implicades, es va presentar com a víctima propiciatòria. Va assumir tota la responsabilitat del col·lapse ferroviari català, però amb aquesta confessió buscava que electors catalans perdonessin els pecats de la seva administració. Aquesta és una reacció psicològica molt arrelada en els països de tradició catòlica. I les enquestes assenyalen un increment de la intenció de vot socialista, perquè la resignació sembla ser l’actitud predominant dels catalans davant el col·lapse de les infraestructures. No som conscients que aquesta renúncia a exigir l’examen a fons els procediments i les responsabilitats, aquesta actitud reverencial envers els governants, només aconsegueix perpetuar els enormes dèficits que l’Estat Espanyol té a casa nostra.
A començaments del segle XX Ortega i Gasset exclamava ?España no tiene pulso?. Avui podem aplicar el mateix diagnòstic a la societat catalana. L’única reacció de protesta contra un desastre provocat per una acció de govern sense precedents a Europa ha estat una manifestació convocada anònimament i que només va reunir uns centenars de persones a la plaça Sant Jaume.
Catalunya necessita un nou lideratge per tal de recobrar la seva capacitat de reacció. Un lideratge no només polític sinó en tots els àmbits de la vida social, des dels sindicats a les associacions de veïns. Avui totes les organitzacions majoritàries es troben atrapades en la tela d’aranya de les subvencions públiques i el sistema clientelar que les regula. En canvi, en la situació límit actual si qualsevol entitat consolidada, com la Federació d’Associacions de Veïns, un sindicat majoritari, o un partit polític convoca els conductors i als viatgers que formen els embussos quilomètrics als accessos de Barcelona a aturar els seus cotxes cinc minuts abans de les 8 del matí fins a l’hora justa per tal de fer sonar els seus clàxons, durant aquests minuts la cridòria de ràbia se sentiria fins a les orelles més sordes de Madrid. I aquesta expressió sonora del malestar ciutadà, aquesta participació en un acte de protesta massiva retornaria la confiança en l’acció col·lectiva. Catalunya tornaria a bategar amb la fúria que l’ha caracteritzat al llarg de la història!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
has tornat amb molta força i clarividència, estic totalment d’acord que els catalans ens hem de emmirallar amb els pobles anglo-saxons i germànics. Allà no hi cap la resignació, allà es demana responsabilitats a la Terra i no s’espera que el purgatori decideixi.
Per cert l’article del matí, sobre l’avi d’en ZP es collonut!.