La pèrdua de tres-cents cinquanta mil vots a les municipals del 28 de maig, seguida de la convocatòria d’eleccions espanyoles, va esverar els partits independentistes. L’endemà el secretari general de Junts per Catalunya va proposar una candidatura unitària amb ERC i la CUP per la cita amb les urnes del 23 de juliol. Poc després el President Aragonès va declarar la necessitat d’articular “un front democràtic sobiranista en defensa de Catalunya“ davant la perspectiva d’un govern PP-Vox.
Passat el primer ensurt, s’ha imposat la ineluctable inèrcia de la maquinària partidista. D’aquí el batibull de pactes dels partits independentistes amb qualsevol altra força, sense cap lògica, ni servei a l’interès general.
Aquesta dinàmica deriva del fet que els partits catalans formen part del sistema espanyol de partits polítics, un dels més tancats en ells mateixos i impermeable a l’opinió pública de la Unió Europea. Un model dominat per una cúpula reduïda de persones i un aparell burocràtic que necessita patrimonialitzar ajuntaments, consells comarcals i diputacions per donar feina a la seva clientela. Aquests partits amb milers de càrrecs que viuen de les institucions evitaran sempre que puguin la confrontació amb l’Estat espanyol.
Per aquesta raó els partits catalans han afrontat la campanya electoral i els pactes municipals com si el conflicte amb Espanya hagués deixat d’existir. Ho assenyalava l’esmena a la totalitat al Full de Ruta 2023-2024 de l’Assemblea Nacional Catalana presentada per l’AT de Cornellà.
Deixar de costat la confrontació amb l’Estat és una enorme irresponsabilitat. El suport del PP a Collboni com alcalde del PSOE per evitar un alcalde “independentista” com Xavier Trías a Barcelona, demostra que l’Estat espanyol és conscient que el conflicte amb Catalunya continua intacte. Sap que totes les raons democràtiques, nacionals, constitucionals, judicials, econòmiques, socials i culturals que impulsen la marxa cap a la independència són ferides sagnants. Passarà més o menys temps, depenent de la capacitat de reacció del moviment civil per la independència, però finalment aquestes causes de fons faran esclatar novament el conflicte, al marge del que facin els partits.
És la segona vegada que Ada Colau i els Comuns han optat per acatar els designis de l’Estat profund espanyol. Han optat per la “España ni rota, ni roja”. Tot a canvi de conservar uns centenars de llocs de treball per als membres del seu aparell en els graons inferiors de l’administració barcelonina.
El bandejament del conflicte amb Espanya a les eleccions municipals deriva, a més de les estructures partidistes, de dos dèficits de l’independentisme, tal com s’assenyalava tres mesos enrere en el document de l’AT de Cornellà esmentat, que va comptar amb el suport d’altres Assemblees i del col·leciu Indesinenter.
“En primer lloc, la manca d’un model municipal de la futura República que evidenciï la baixa qualitat democràtica, les reduïdes competències i els pocs recursos econòmics dels ajuntaments al Regne d’Espanya, a diferència dels països del nord d’Europa. A les ciutats mitjanes i grans, on viu la majoria de la gent, els electors no coneixen el regidor del seu districte a qui plantejar els problemes quotidians de la població. La reivindicació de la democràcia local ha d’identificar l’independentisme, com ho fa la denúncia del dèficit fiscal. Implica reclamar eleccions directes als districtes de Barcelona, als Consells Comarcals, a la Corporació Metropolitana i a les diputacions, on prolifera el clientelisme i l’absoluta absència de la rendició de comptes. No podem limitar-nos a aconseguir batlles i regidors sincerament independentistes; perquè aleshores ens dirigim només als ja convençuts“. En definitiva els ciutadans haurien de poder distingir a cop d’ull les candidatures independentistes de les constitucionalistes; sobretot en aspectes essencials com la defensa de l’escola en català, la normalització lingüístic, etc., a escala local.
L’Esmena a la totalitat de l’AT de Cornellà va assenyalar un segon gran dèficit del sobiranisme: “En segon lloc falta una visió estratègica del paper dels ajuntaments per fer efectiva la independència, més enllà de l’Associació de Municipis per la Independència“. La legitimitat democràtica guanyada a les urnes dels Ajuntaments haurien de tenir una importància cabdal en el nou embat per la independència que cal preparar. Aleshores es tornarà a aplicar l’article 155 de la C.E., es destituirà el Govern de la Generalitat i es dissoldrà el Parlament. En aquell moment batlles i regidors han d’ostentar la representació democràtica de Catalunya enfront de l’Estat espanyol.
Les dinàmiques internes dels partits que s’han imposat tant en els pactes municipals com en els programes i les candidatures per a les eleccions espanyoles del 23 de juliol aguditzaran l’abisme entre les forces polítiques independentistes i el seu electorat. En definitiva ERC, Junts per Catalunya i la CUP formen part dels problemes per fer efectiva la República, no de la seva solució. Aquesta qüestió és fonamental i no té solucions simplistes, tipus quarta llista independentista, sense una estratègia profunda, diàfana i compartida.
Només la unitat estratègica de les principals entitats independentistes (Òmnium, l’Assemblea, Consell de la República, Intersindical…) pot treure’ns del pou actual, com en el cicle 2012-2017. Perquè l’existència d’un moviment civil organitzat amb centenars de milers d’afiliats marca l‘única diferència entre el model polític espanyol i la situació política de Catalunya. Tanmateix, han passat més de tres mesos de la Conferència Nacional del Moviment Civil independentista del mes de març, organitzat per l’Assemblea amb l’assistència de desenes d’entitats. Però no se sap res del Pacte per la Independència que s’hi anuncià. La trista realitat és que a hores d’ara no hi ha cap Full de Ruta compartit pel conjunt del moviment civil per la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!