Josep Pinyol

La societat catalana, com totes les restants, està sotmesa a un procés de canvi cultural, la profunditat del qual es fa patent a les grans celebracions. Aquestes festes tenen una dimensió familiar i apleguen totes les generacions de les cases. Això fa que les emocions que es viuen aquest dies hagin penetrat en els estrats més íntims de les consciències individuals des de la infantesa. Les sensacions es van començar a acumular des de ben petits, la primera vegada que vem fer cagar el tió o que vem cantar la primera nadala. Després al llarg de tota la vida hem anat canviant paulatinament el paper que a un ens correspon d’acord amb l’edat. El que passa amb les festes nadalenques s’ha repetit en tots els altres aspectes de la vida i el conjunt de totes aquestes experiències acumulades ha conformat la personalitat de cada individu. En una metàfora antiga diriem que la personalitat de cadascú s’ha anat formant com les capes de nàcar d’una perla, dipositades una sobre l’altra al llarg dels anys. Avui la informàtica ens proporciona una metàfora més ajustada al que sabem del comportament humà: aquest funciona gràcies a una mena de programari que s’ha anat estructurant al voltant d’un “kernell” originari com fan els diferents sistemes operatius, sobre els quals corren després els més variats programes. Les festes d’aquests dies revelen fins a quin punt estan canviant el nucli dur de la nostra programació col·lectiva. Perquè la programació humana és el resultat de la interacció entre cada cada individu i la gent que l’envolta. Els nadons humans són programats per la seva família i la societat des del seu naixement de manera que aquesta programació és compartida gràcies a la continua interacció social. La llengua és un element essencial d’aquest nucli del sistema operatiu que compartim amb la nostra família i amb tota la nostra societat. L’aprenentatge infantil és l’etapa més decissiva d’aquest emprogramament. Les cosmovisions bàsiques i les emocions íntimes més elementals formen part d’aquest nucli dur cultural i individual alhora. I estan sotmeses al canvi cultural com es posa es revela en les festivitats d’aquest inici d’hivern i les transformacions afecten no només els aspectes superficials sinó els fonaments mateixos del que podriem anomenar “sistema operatiu compartit” català, el que ens individualitza entre la resta de sistemes operatius de la Humanitat.

     A casa som cinc germans i cinc germanes i ens continuem reunint per Nadal a casa la mare, tot i que aquest any ha estat el segon any en que ella ja no hi era. Aquesta casa és gran; té una cuina que a la majoria li sembla enorme, però que nosaltres trobem normal i un gran menjador d’una gran austeritat de mobiliari, però que permet entaular als vint-i-vuit comensals del dia de Nadal i encara hi fariem lloc per als deu membres que faltaven per compromisos amb les families dels seus conjugues. En els meus 55 anys de vida hem cantat cada any nadales semblants, hem fet cagar el tió i hem menjat sempre el mateix menú: l’escudella i carn d’olla de Nadal i capó amb pomes, prunes i pinyons. Només han anat canviant les begudes, amb vins més bons, i els turrons amb més varietats. Podríem dir que des del punt de vista cerimonial no ha canviat gran cosa, malgrat que van desaparèixer primer els avis i més recentment els pares. Alhora s’ha fet gran una nova generació, els membres més grans de la qual ja en podria haver engendrat una altra, però no ho ha fet, com a conseqüència, precisament, de les mutacions socials. La permanència bàsica d’un ritus com el dinar de Nadal no pot ocultar els profunds canvis que afecten les estructures bàsiques d’una cultura, com les creences i les pràctiques religioses i també actituds profundes com els sistemes de valors o el model familiar de les generacions més joves.

     La generació dels meus pares era profundament religiosa: mai van dubtar de l’omnipresència de la Providència i per ells el dia de Nadal Jesús tornava a néixer. El portal de Betlem era el centre de la diada, des de la Missa del Gall fins el pessebre i la cantada de nadales davant d’ell, o bé els Pastorets. Les emocions lligades al missatge de pau als homes de bona voluntat s’unien a les emocions derivades de la confraternització de tota la família. La generació dels meus germans ens vem criar en aquesta ambient i fins ben entrada l’adolescència no la vàrem posar mai en qüestió. Encara que cada germà i germana va tenir la seva pròpia evolució, a tots de manera paulatina la nostra concepció del món va perdre els trets providencials que van ser substituïts per les nocions científiques, com les lleis de la naturalesa, l’evolució de les espècies, el mètode experimental, etc. Tots vam tenir una formació acadèmica universitària que els nostres pares no van tenir. A la vegada els canvis polítics del final del franquisme també van alterar les nostres vides i ens van polititzar força, encara que en diferents nivells de compromis i d’orientació partidista. De manera simultània els canvis en les idees sobre el comportament sexual i les pautes de valoració moral també ens van afectar de ple. Però més des d’un punt de vista teòric, adoptant una actitud de tolerància, però sense alterar el nostre comportament d’una certa rigidesa interioritzat en la nostra educació i formació moral. Aquesta tolerància, tot i ser més intel·lectual que pràctica, va fer que no transmetessim als nostres fill l’estretor de costums que teniem gravada amb la nostra educació.

     La generació dels nostres fills és molt més complexe. D’entrada hi ha molta més variació d’edat: si la germana que feia 10 va nèixer quan la gran tenia 18 anys, la meva neboda més gran té 36 anys, mentre que les dues bessones petites acaben de celebrar el seu desè aniversari. També hi ha variacions importants en l’estabilitat del nucli familiar, amb alguns germans i germanes separats, impensables en temps dels nostres pares. Evidenment el seu comportament és molt més desinhibit en tots els aspectes que el nostre. Tampoc no han après la cultura cristiana en la que vàrem viure els deu germans. Tanmateix aquesta no és la qüestió important: qualsevol antropòleg que analitzés les diferències entre la nova generació i la nostra pròpia constataria que el factor determinant de la manera d’entendre el món de la nova generació no prové de la diferent formació religiosa, ni del contrast entre la politizació de la generació que va viure el final del franquisme. El factor determinant és la cosmovisió que es desprèn dels nous mitjans de comunicació en la formació de la seva personalitat bàsica. Els nostres pares no van comprar una televisió fins que jo tenia uns dotze anys.

     A tots els països industrialitzats el que podem anomenar “cultura del màrqueting” està substituint a les cultures nacionals, de la mateixa manera aquestes havien substituit la cultura cristiana. El tret diferencial entre la nova cultura audiovisual, finançada amb el diners de la publicitat de les grans empreses, respecte a les anteriors és que no té ni finalitat ni coherència. La cultura cristiana que va ser hegemònica a Europa fins al segle XIX i a l’Estat Espanyol fins el final del franquisme era una cultura teocràtica que tenia una finalitat, la salvació de les ànimes. I oferia un relat coherent amb aquesta finalitat, des de la creació de l’Univers fins el calendari anual amb les seves festes, cada una de les quals recordava la vida de Jesús i insistia en algun aspecte de la cosmovisió moral cristiana. Tota la producció artística i cultural, des de les catedrals a les grans creacions musicals, des de l’escultura a les processons, estava finançada i controlada per les esglèsies.

     A partir de la Revolució Francesa els Estats moderns van disputar aquesta hegemonia a les esglèsies. El nacionalisme era la nova religió de cada estat i les nacions sense estat el reclamaven per no desaparèixer. L’ensenyament obligatori i el sistema escolar estatal, la llengua nacional, el mercat, la moneda i el banc emissor nacionals, l’exèrcit i el seu culte totèmic a la bandera nacional, la història nacional, el teatre i la literatura nacional, els museus i els parcs nacionals, la música i els balls nacionals, els mitjans de comunicació nacionals. L’Estat Les ràdios i televisions nacionals que van tenir el monopoli fins a la dècada dels anys 80 van ser la culminació de la cultura nacional. Aquesta també tenia una coherència i un objectiu clars: formar bons ciutadans francesos, suïssos, britànics o portuguesos.

     En canvi la cultura del màrqueting no té cap objectiu general. Els mitjans audiovisuals es financien amb els ingressos publicitaris i no tenen altre objectiu que assolir la màxima audiència per obtenir els més grans beneficis econòmics. Un exemple el tenim en els fabricants d’aliments infantils que volen vendre el màxim possible de xocolatines, pastes i papilles, en dura lluita amb la seva competència. No els importa la creació d’hàbits alimentaris ni les conseqüències que el conjunt de campanyes publicitàries en competència provoquen, com per exemple l’increment de l’obesitat infantil. La cultura audiovisual tampoc té un relat coherent comparable a la història sagrada que ha durat desenes de segles, ni a les històries i les literatures nacionals, de creació més recent, però que també apel·len a passats remots. Al contrari la seva màxima és la novetat contínua, la constant renovació de les pel·lícules, de les sèries televisives, dels concursos, de les músiques, etc. Estar passat de moda és el pecat més greu que es pot cometre en la religió del consum.

     L’enorme pressió consumista que es desencadena uh mes abans de Nadal mostra l’enorme potència de la nova cultura audiovisual finançada amb els pressupostos de la publicitat. I aquesta allau que penetra a les llars per terra, mar i aire és la que comença afectant els estrats més superficials de la nostra programació col·lectiva, però que va calant de mica en mica en els estrats més profunds de la nostra identitat, en especial de les noves generacions. Aquest és un enorme repte per al nostre futur, perquè a diferència de les altres nacions que també pateixen la influència de la cultura del màrqueting no tenim un Estat propi que defensi la nostra cultura nacional. És més les grans empreses multinacionals i espanyoles financien en primer terme una cultura del màrqueting en llengua espanyola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!