Quatre fets recents evidencien que no afrontem una guerra llampec, sinó davant d’un conflicte llarg. Primer fet: amb 9 punts més de participació els electors han reforçat els partits que van signar el pacte per la consulta del 9-N, que doblen en vots als partits constitucionalistes. Segon fet: el cas català ha entrat a l’agenda europea com es va evidenciar en el debat entre els cinc candidats a presidir la Comissió europea; tanmateix els candidats de les dues grans forces de la Unió, populars i socialistes, es van mostrar molt reticents a l’ampliació interior. Tercer fet rellevant: el no del Congreso de los Diputados a la consulta del 8 d’abril deixa clar que el Regne d’Espanya no seguirà l’exemple del Regne Unit; malgrat els resultats electorals el més probable és que l’Estat espanyol impugni la llei de consultes i prohibeixi la convocatòria del 9 de novembre. Quart fet: els dos principals partits espanyols han perdut cinc milions de vots i tot fa preveure la desaparició de la majoria absoluta del PP i una gran fragmentació a la legislatura que s’iniciarà d’aquí un any i mig.
El dilema més crític és la resposta catalana a la previsible negativa de l’Estat espanyol a la consulta. La convocatòria de noves eleccions al Parlament és la proposta que més repetida fins ara. Es qualifica aquestes eleccions de plebiscitàries sense entrar en el seu procediment i el seu contingut. Es plantejaria una candidatura unitària o un pacte comú entre llistes separades?. L’objectiu compartit seria la celebració de la consulta o la declaració unilateral d’independència?. Les possibilitats d’una candidatura unitària és mínima com ho demostra que el fet que no ha estat possible a les eleccions europees a les que estan en joc menys de 10 eurodiputats. Pel que fa al contingut, posar-se d’acord sobre el dret a decidir és inútil, perquè la majoria social que hi és favorable ja s’ha demostrat en dues eleccions seguides. Per tant unes eleccions plebiscitàries només tindrien sentit si els partits fins ara partidaris de la consulta es comprometessin amb la Declaració Unilateral d’Independència.
Però al 9-N no hi haurà les condicions internes i internacionals imprescindibles per la proclamació de la República Catalana. Unió Democràtica trencaria la coalició amb Convergència i Iniciativa no se sumaria al pacte. Tampoc hi haurà cap garantia del reconeixement internacional de la Declaració d’Independència. Aquesta inseguretat condicionaria el vot dels ciutadans i incrementaria significativament les possibilitats d’un retrocés electoral greu perquè una part dels votants percebrien la DUI com una aventura. La DUI només es pot plantejar quan el reconeixement internacional tingui més possibilitats que ara, perquè és la garantia de la implicació de la Unió Europea, que és l’única que acabarà forçant l’endeutat Estat espanyol a una separació civilitzada.
D’altra banda la prohibició de la consulta del 9N no pot quedar sense resposta. Demostraria una feblesa estructural. Però aquesta s’ha d’emmarcar amb el cicle electoral que hem iniciat i que continuarà amb les eleccions municipals de maig de l’any vinent i les eleccions espanyoles de finals de 2015. En aquesta tongada electoral cal preservar la unitat política, sempre fràgil, que hem mantingut fins ara al voltant de la consulta. És essencial impedir el que més desitgen els poders fàctics espanyols: la repetició a casa nostra de la defenestració del lendakari Ibarretxe.
La resposta immediata del 9-N passa per les grans mobilitzacions del poble català que han posat Catalunya a l’agenda política europea i mundial. L’Assemblea Nacional Catalana ja va aprovar el seu full de ruta, la primera fita del qual és la gran manifestació amb V de victòria el proper 11 de setembre. La prohibició de la consulta ha de comportar el salt a la desobediència civil: l’organització d’una macroconsulta popular, amb les dues preguntes acordades, amb l’objectiu d’igualar els 2.300.000 votants del referèndum de l’Estatut de 2006. Un acte de resistència passiva d’aquestes dimensions tornaria a demostrar al món la determinació pacífica del poble català de decidir el seu futur. El favor més gran que ens podria fer el govern espanyol seria confiscar les urnes per la força; les imatges d’aquests actes omplirien els mitjans de comunicació internacionals i afavoririen el futur reconeixement internacional de la Declaració Unilateral d’Independència.
Per obtenir la independència, després de la macroconsulta, caldria continuar amb la combinació de pressió popular i política. Josep Andreu, antic alcalde de Montblanc, va proposar a la darrera Assemblea de l’ANC convertir les municipals de maig de l’any vinent en un nou 14 d’Abril de 1931, que també va ser precedit d’uns comicis de batlles i regidors i va seguir amb la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià. No podem donar treva a l’Estat espanyol i les forces que van pactar la consulta del 9 N haurien de signar un nou pacte sobre el dret a decidir. Al hora l’ANC hauria de convocar el poble a sortir al carrer com va fer el poble català l’any 1931. Aquest pacte supramunicipal hauria d’incloure el compromís de constituir una magna Assemblea de càrrecs electes comparable a l’Assemblea de Parlamentaris de 1977.
Mig any més tard a les eleccions al Congreso i el Senado espanyols caldria multiplicar la pressió popular per exigir una candidatura unitària. Si més no amb un programa comú en defensa del dret a decidir i una candidatura al Senat que repetís l’Entesa dels Catalans de 1977. La debilitat de l’Estat espanyol en la propera legislatura serà molt més forta que en l’actualitat. Davant la nova Cambra, sense majories absolutes, els representants catalans hauran de demanar, novament, l’autorització per celebrar una consulta vinculant d’autodeterminació.
Si novament aquesta autorització és denegada haurà arribat el moment de dissoldre el Parlament de Catalunya. Aquestes serien les eleccions plebiscitàries amb un programa conjunt dels partits defensors de la Declaració Unilateral d’Independència. Els dos anys de negatives de l’Estat Espanyol, les repetides majories electorals en tota mena de convocatòries i les grans mobilitzacions del poble català demostraran al món la impossibilitat de Catalunya de continuar formant part del Regne d’Espanya. Aleshores el reconeixement internacional serà segur, perquè haurà esdevingut l’única manera de garantir el manteniment de la seguretat jurídica dels interessos europeus a casa nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Objectivament cal reconèixer que els qui tenim set de llibertat, els oprimits i els qui passen estretors importants, tendim cadascú amb els accents particulars corresponents a imaginar escenaris de canvis ràpids, i quan el coneixement detallat ens forneix dades que no avalen el desig, busquem les formes d’acció política per fer l’escenari desitjat possible. Simètricament els qui guadeixen de privilegis i d’opulències diverses, tendeixen també amb els accents particulars però amb unes aliances més fàcils a fer impossibles els escenaris de canvis ràpids.
Aquests desitjos sovint traeixen el bon fer polític de cada classe. Així hem d’admetre que una consulta sobre la independència de Catalunya celebrada immediatament abans del 11 de setembre del 2012, que hagués donat un resultat autonomista, hagués sigut una bona jugada estratègica per part dels unionistes tot i ser l’escenari tant somniat pels independentistes com avorrit pels unionistes. La contenció unionista doncs anava a favor dels independentistes. I així ha estat fins ara, quan ja l’independentisme s’ha extés i s’ha reforçat com majoritari.
Fins ara el no estar en una “guerra llampec” no ha estat ni un drama ni una derrota pel sobiranisme.
La qüestió és doncs preguntar-se més enllà dels desitjos, fins a quin punt la contenció unionista anirà en contra del propi unionisme, fins a quin punt hi haurà un sosteniment d’un polze de determinacions, fins a quin punt no serà imprescindible l’acceleració, institucional o no, de la història.
Un “guerra de trinxeres i de desgast” que és l’alternativa a la “guerra llampec” tindrà un cost altíssim per als qui solament tenen esperances de sortir de la misèria forçada per les institucions a enderrocar, en aquest enderrocament que la independència ha de fer de forma controlada i efectiva socialment. I per tant preparar-nos per aquest escenari gens desitjat voldrà dir que l’ANC haurà de passar a ser també una espècie d’exèrcit de salvació o de societat d’ajudes mútues. Si l’ANC no obrís aquesta nova divisió, en cas de caure en un polze llarga i sostingut, la victòria començarà a decantar-se pel costat de l’unionisme que és expert en administrar misèries de tot tipus i a base de tot tipus de guerra bruta. L’ANC hauria de plantejar-se aquesta possibilitat però, obviament ha de posar els esforços en crear un escenari diferent.
Dieu en el vostre article que la desobediència civil i la iniciativa popular en la litúrgia electoral avalada pels electes, és la resposta a la possible negativa espanyola del 9N. Ho comparteixo, però penso que aquests conceptes són diferents i que el primer inclou una gran quantitat d’opcions: un esgraonat que acaba en una vaga general. La tria del que pot ser més oportú, si la celebració d’una consulta amb observadors internacionals o els primers passos de desobediència civil, s’ha de fer amb l’objectiu d’accelerar la història i a la vegada provocar el descrèdit dels adversaris sense pal·liatius, cosa més difícil del que sembla doncs al no ser una consulta avalada institucionalment en un estat democràtic és un punt feble important, i per tant en aquest àmbit concret no ens convé una “guerra llampec” doncs cal crear les condicions del triomf de la credibilitat interna i internacional.
En definitiva que ens cal desitjar una perícia política important en el maneig de l’accelerador, i que ens cal reconèixer que fins ara hem guanyat posicions gràcies a la imperícia dels adversaris. En el nou escenari aixó no té perquè ser així, i som per tant els catalans els qui estem cridats a decidir en quin moment ens cal “la guerra llampec” i en quin moment ens cal “la guerra de trinxeres”. Fins ara ho han decidit ells.
I per acabar voldria referir-me als “ells”, que nosaltres veiem com un roc monolític, però que que no és en absolut tal. Estic convençut que una part, encara minoritària però ja significativa, d'”ells” són ja conscients que ha estat i és un error l’enroc constitucional, i per tant l’accelaració de la història pot ser provocada per altres agents de forma que de cop i volta la consulta del 9N es celebri per la via del menysteniment i del consentiment insultant i desqualificador. Seríem llavors part d’una acceleració de la història més ampli i ens caldria no solament guanyar la consulta contra l’abstenció sinó no quedar desbordats. Un escenari dinàmic molt diferent als de la “guerra llampec” i de la “guerra de trinxeres i de desgast”, un escenari de carrera en equip més que de combat. Em preocupa perquè no està gens clar de quin equip som.