Josep Pinyol

 El Regne d’Espanya refusarà la consulta catalana perquè s’ha autoconcedit el dret a retenir Catalunya sense el nostre consentiment. El Govern espanyol es basa en el doctrina de la sobirania espanyola, segons el qual els catalans formen part del poble espanyol de manera obligatòria i aquest l’únic que té dret a decidir. Felip V va invocar per primera vegada la seva sobirania per decidir el futur dels catalans en imposar el Decret de Nova Planta i la va legitimar en el dret de conquesta. Era un monarca absolut convençut de l’origen diví de la seva reialesa. Al segle XIX la dinastia borbònica va adaptar-se als règims constitucionals i la sobirania reial es va transmutar en sobirania espanyola, però va mantenir la seva concepció totalitària basada en l’ús de la força. Quan el catalanisme va irrompre a la política espanyola amb Solidaritat Catalana Antonio Maura va elaborar el dogma de la “sobirania inconsútil”, que feia referència a la túnica sense costures de Jesús que els soldats romans es van disputar després d’haver-lo crucificat. Mariano Rajoy, registrador de la propietat, l’ha actualitzat de manera molt més prosaica amb la teoria d’Espanya com a “propietat indivisa”. Rubalcaba la comparteix i obliga a defensar-la al PSC de Pere Navarro. El proper 8 d’abril el “nunca, nada!” de Maura a la sobirania catalana tornarà a ressonar al Congreso i els diputats del PSOE elegits a Catalunya s’hi sumaran. 

 L’any 1907 Antonio Maura va formular el dogma de la sobirania inconsútil davant de les demandes de reforçar la personalitat “regional” catalana: “si se quiere la personalidad para hacer jirones la inconsútil soberania de la patria, nunca, nada!” . Per reforçar la idea que la unitat espanyola no era voluntària sinó basada en les armes va afegir: “les diré (als seus fills) que sirvan más a su Patria combatiendo eso que derramando su sangre en la frontera”.

En acabar la Primera Guerra Mundial amb la independència de molts països europeus la Mancomunitat va demanar, per primera vegada, l’Estatut d’autonomia. En el debat de novembre de 1918 Antonio Maura va repetir els fonaments autoritaris de la “unidad de la patria”. Francesc Cambó va considerar que en les competències atribuïdes a Catalunya la sobirania havia de ser plena. Aquesta demanda va desencadenar l’ira sagrada de l’antic president de la “Real Academia de Jurisprudencia y Legislación”. Va dictaminar que els Estats són illes de dret en un oceà de nacions en guerra, perquè, en absència de legalitat internacional, els governs es troben en conflicte perpetu. Només es pot garantir la llei i l’ordre dins de cada Estat amb un poder sobirà únic, fora del qual els ciutadans tornen a la llei de la selva. La idea dels Estats com a contracte social li era totalment aliena. Per aquesta raó Maura també va proscriure el verb “federar” perquè en els estats federals la sobirania prové del pacte i del consentiment. Molt abans que Carmen Chacón, va sostenir que ningú pot escollir la seva mare. Davant el “nunca, nada” dels partits borbònics tots els diputats catalans van abandonar el Congreso de Diputados, inclòs el socialista Largo Caballero, diputat per Barcelona.

La doctrina de la sobirania espanyola prové de la concepció totalitària de Thomas Hobbes. Aquest apologeta dels reis absolutistes sostenia que l’Home és un llop per l’Home i que la guerra era l’estat natural de la nostra espècie fins que Déu no va instaurar els monarques absoluts. Aquests van imposar el Leviattan, l’Estat, amb el més terrible poder sobre la vida i les propietats per tal de mantenia la llei i l’ordre per la por. En front de l’absolutisme els defensors del Parlament anglès van inspirar-se en John Locke que defensava que els homes van instaurar l’Estat mitjançant un “contracte social” per obtenir beneficis mutus. El consentiment dels ciutadans distingia el poder civil del poder despòtic i els ciutadans feien seva la llei, no per temor, sinó per convicció. Amb la Gloriosa Revolució de 1688 anglesa les idees de Locke van triomfar. El seu resultat va ser el “Bill of rigths” que va atorgar al Parlament anglès uns amplis poders davant del rei; uns poders que les Corts Catalanes ja tenien des de feia segles. Per aquesta raó Catalunya i Anglaterra van lluitar juntes contra l’enemic comú, l’absolutisme borbònic, a la Guerra de Successió.

Mentre Antonio Maura invocava la sobirania hobbessiana el president Wilson traslladava el contracte social de Locke a l’àmbit internacional i proclamava el dret a l’autodeterminació com el fonament de la pau i la llei mundial. En el període d’entreguerres el feixisme i el nazisme van portar al paroxisme el Leviattan de Hobbes. Tanmateix la democràcia va vèncer els exèrcits totalitaris a la II Guerra Mundial i es van crear les Nacions Unides fundades el refús del dret de conquesta i l’afirmació del dret a l’autodeterminació. Dissortadament l’espanyol és l’únic exèrcit aliat de Hitler i Mussolini que no ha estat vençut i té el seu capità general com Cap d’Estat vitalici i hereditari. Aquesta permanència manté el dogma de la sobirania espanyola inconsútil i indivisa. Aquesta doctrina tornarà a dir “nunca, nada” a una consulta catalana, “nunca, nada” a seguir el model d’Escòcia, fruit de la tradició britànica de respecte a la voluntat dels ciutadans. El PSOE que l’any 1918 donava suport al dret a l’autodeterminació, avui ha interioritzat la concepció borbònica d’Espanya, començant per la seva bandera. El proper dia 8 d’abril els nostres representants només podran projectar a Europa i al món sencer la imposició de la totalitària sobirania espanyola, originada en el dret de conquesta dels Decrets de Nova Planta.