Al fons, a l'esquerra

Avui, en Vicent Partal ens ofereix una metàfora lluïda, afortunada i, sobretot, esperançadora. Jo us en proposo una altra. Sorprenentment no em cal elaborar res. Simplement, us copiaré un fragment del guió del Padrí 2.

És el fragment en què la Kay, la dona del padrí (el Michael Corleone), li diu que s’emporta els nens perquè ja no pot aguantar més viure amb ell.

 KAY 		Ara pujaré els nens. Volen dir-te adéu.

 MICHAEL		Kay, t'he dit....

 KAY 		Adéu, Michael.

 MICHAEL 		No et deixaré marxar. Déu meu!! realment creus que et deixaré marxar?

 KAY 			(conciliadora)
		Michael.

 MICHAEL 		No, no vull sentir res. Hi ha coses entre homes i dones que 
                no canviaran mai; coses que han sigut igual durant milers d'anys.
                Tu ets la meva dona i ells són els meus fills... I jo t'estimo i no
                deixaré que te'n vagis perquè tu ets MEVA!!!

 KAY 		Oh, He sentit coses per tu, Michael; però ara, penso que és una pena.
                 Per primer cop des que et coneixo sembles tan indefens. Em vas 
                 tenir presonera un cop; ho intentaràs de nou?

 MICHAEL 		Si no em queda altre remei; aleshores sí, ho faré.

 KAY 		En aquest moment no sento cap amor per tu en absolut. No em vaig
                poder imaginar mai que això pogués passar, però ha passat.

 MICHAEL 		Ens en tornem aquesta nit. Porta els nens.

 KAY 		No m'has sentit.

 MICHAEL 		Com puc deixar que marxis; com puc deixar que t'emportis els meus fills?
                No em coneixes? Saps que això és impossible. No deixaré mai que això 
                passi; no, mai. Usaré tot el meu poder i tota la meva astúcia per evitar-ho.
                I veuràs com estaràs contenta de que ho hagi impedit. Et conec. 
                Ho oblidaràs, tot això.

Impressionant el paral.lelisme, oi? I no resulta tan esperançadora com la del Vicent Partal (ja sabeu, al final, qui es va quedar amb els nens). Quina us sembla més real?