Des de la Plana
Josep Usó
Ara fa quinze anys, vaig escriure Amor amarg. Era la meva segona novel·la i la primera que va ser premiada. Fou premi de novel·la breu de la Universitat de Lleida 2001. (Pagés Editors, 2002). És una història molt breu d’una dona enamorada i que és sistemàticament maltractada pel seu marit. Segons em va dir aleshores la presidenta del jurat, una de les gràcies de la novel·la era que la mateixa història l’expliquen gairebé tots els personatges. La dona, el marit, un policia que està de guàrdia una nit que ella va a denunciar l’espòs a la comissaria, una jutgessa, que és qui es fa càrrec del cas quan ja ha passat un fet irreparable, el fiscal que aconseguirà una condemna exemplar, la filla de la parella i fins i tot el seu nuvi.
Recorde que, quan vaig escriure aquella història, no em vaig haver de documentar massa. Em vaig limitar a llegir algunes cròniques dels diaris i ja en vaig tindre prou per bastir un argument creïble. El cas és que aleshores, mentre jo anava fent presentacions, vaig consultar les estadístiques i el nombre de dones assassinades per les seves parelles, ex parelles o homes directament rebutjats abans d’arribar a res, no arribava a una per setmana, en tot l’Estat espanyol. I vaig pensar que allò era una barbaritat. I que la meva novel·la quedaria ràpidament ancorada en un passat que hauria desaparegut per sempre.
Malauradament, quinze anys després, només fins avui que jo sàpiga, als Països Catalans ja hi ha trenta una dones assassinades a mans de les seves parelles en el que duiem d’any. Amb menys de la meitat de població del total de l’Estat.
Ja entenc que hi haja manifestacions de rebuig davant de la violència masclista. Però és que pense que no n’hi ha prou, amb això. Em sembla poc. ¿Com és possible que en aquest mateix temps hagem aconseguit que fumar passe a ser considerat un hàbit perjudicial i que ningú fume ja ni tan sols als bars i encara estiguem tolerant una allau de dones mortes? Sens dubte, alguna cosa estem fent malament. Segurament, matar les dones ix a compte. Vull dir que la pena no dissuadeix als assassins.
Recorde una anècdota de quinze anys enrere. A una xerrada que vaig fer davant d’un públic majoritàriament femení, una jove que s’havia llegit la història, em va demanar, amb tota naturalitat:
– Vostè li pega, a la seua dona?
Em vaig quedar de pedra. M’ho havia demanat seriosament. I, quan li vaig respondre que mai li he pegat a ningú, em va dir:
– Oh! És que sembla molt de veritat, això que vostè ha escrit.
I jo ja no vaig gosar demanar-li si la seva parella li pegava.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Queda molt bé (especialment si ets home) dir que només els homes maten, o fan maltractes psíquics.
Queda molt bé dir el què s’ha convertit en la oficialitat actual: que cada vegada hi ha més homes que maten dona (les estadístiques fredes, les que no presenten els grups oficials, demostren el contrari), però no cal fer-ne cas, de les estadístiques. Queda bé dir-ho, és políticament correcte, i es diu i s’ha acabat. No cal ser crític!
Sabeu què? no us cregueu a ningú. Absolutament a ningú. M’hi incloc a mi mateix, és clar. No us cregueu el què dic. Us enllaço a un document que vaig fer, que us podran sorprendre els resultats però ho podreu comprovar vosaltres mateixos amb només un clic. No haureu de creure’m a mi ni a ningú. Només haureu de tenir suficient autoestima per creure-us a vosaltres mateixos. Mireu, mireu:
https://docs.google.com/document/d/1lVFEH9BXgctyNBmO2fXSuzAE5mtjJcGFQYgcWGrdT-Q/edit?usp=sharing
Gràcies pel seu comentari.
El que realment em desagrada, és que les relacions personals hagen de trencar-se d’una manera violenta. El dolor pel trencament hi és, però no entenc ni la violència (del tipus que siga) ni que aquesta rancúnia s’estenga anys i anys. Especialment quan afecta als fills.