El nostre estat ha assolit fites memorables, en les darreres setmanes. Amb aquesta història del coronavirus, cada dia tenim una roda de premsa amb tres militars. Cada dia. I en lloc de parlar-nos de com va l’evolució de la pandèmia, ens obsequien amb actuacions que van des de recuperar trenta quilos de taronges i llimes fins a interceptar 5000 kg de musclos sense l’etiquetatge correcte.
Mentre, els nous aturats, els autònoms, els afectats per ERTO de tota mena estan, estem, cada vegada més angoixats. Perquè no sembla que hi haja cap mesura d’ajut cap a ningú per part d’un govern que ha proclamat l’estat d’alarma i sembla que creu que amb això ja n’hi ha prou.
I resulta que hem aconseguit, gràcies a que el virus “no entén de territoris” tindre una mortalitat per cada milió d’habitants de 409. Aquesta és una de les dades pitjors del món. Ara mateix sembla que només la de Bèlgica és una mica pitjor. També la d’Andorra, però ací hi ha molts pocs casos i les estadístiques no són tan fiables. A més a més, ja fa dos dies que no tenen cap mort i han començat un desconfinament per parts de la població.
Però nosaltres també tenim un nombre de casos esgarrifós. Només pel darrere dels estats Units.
I ahir, la Generalitat de Catalunya va decidir incloure els morts que no s’han mort als hospitals i amb el test fet com a prova de la infecció amb el virus. I de sobte, els morts, comptant els de les residències de vells, han augmentat un 84%. Poca broma. és molt probable que, abans o després, tots hagem de fer el mateix. I llavors la xifra serà pitjor.
I els vaticinis econòmics són poc engrescadors. Mentre la gent ja veiem que la cosa pinta malament, organismes com el FMI ens anuncien que el govern no podrà alleugerir la crisi econòmica perquè el balafiament l’ha deixat sense marge de maniobra. Literalment. O un important consorci internacional de recerca científica i tecnològica, la DKG, ens ha qualificat, entre els 33 països de la zona euro, en el lloc 33. El més insegur de tots. El pitjor. Semblen els resultats mítics del festival de Eurovision quan varem presentar allò del “quien maneja mi barca”.
Clar que si hem d’anar a treballar, la culpa si ens empestem és nostra. O de l’empresa. Però hi hem d’anar, que l’autoritat “competent” ens ho mana. Això, per no parlar de les mancances sanitàries. Que a hores d’ara, encara hi ha metges o infermers que treballen a primera línia sense prou mesures de seguretat. O a les farmàcies, hem pogut trobar caretes a sis euros (o a més). Les mateixes que fa sis mesos costaven 0,08 euros. Que què? I comptades, que no eren fàcils de trobar.
I els famosos tests, que no acaben d’arribar. I, mentre no ho facen, no sabrem qui ja pot començar a eixir i qui no.
Mentre això passa, ens trobem que països del nostre voltant, tenen taxes de mortalitat per milió d’habitants molt menors: Portugal 62, contra 409 nosaltres. Quasi la setena part. O Alemanya, (47 contra 409) que ja preveu que el mes de maig els xiquets tornaran a l’escola mentre que ací no sabem ni com començarà el curs que ve.
O som un país tan curiós que, perdoneu que ho esmente; però em costa d’entendre que es puga eixir a passejar el gos i no es puga passejar un xiquet. O que el expresident Rajoy isca a caminar de pressa amb escortes i tot. I no passa res; mentre, a algun veí del poble l’han denunciat per eixir a passejar el gos unes quantes vegades en un dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!