Des de la Plana

Semblen molt desconcertats. Perquè malgrat tots els seus esforços, no aconsegueixen aturar els catalans. Malgrat que ja fa anys que van començar per passar el ribot (i riure-se’n del fet) al nou Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. Encara que s’han passat anys afirmant que tot el “malestar” dels catalans només era un soufflé i que de seguida s’acabaria. Tot i que encara ara pensen o semblen pensar que tot és una maquinació ordida per Artur Mas. Després d’haver esbombat totes les misèries possibles sobre tothom (del de la família Pujol fins a les mentides sobre els comptes a l’estranger de Xavier Trias o del propi Artur Mas). Malgrat les intoxicacions, provocacions de tota mena, pressions internacionals (algunes de molt barroeres, com la manipulació de la resposta del President de la Comissió Europea a una pregunta feta en el Parlament Europeu). Malgrat que han fet l’impossible per impedir el vot dels catalans a l’estranger. I tot i que duen anys malparlant, amenaçant, insultant i menystenint Catalunya i els catalans a tots els seus “mitjans de comunicació”, no han aconseguit res.

De fet, el poder espanyol, va ser derrotat, d’una manera clamorosa, en la “consulta” del 9N. I, malgrat que duen més d’un mes negant la evidència, els partits “unionistes” han perdut les eleccions del 27 de setembre. 72 a menys de 63, a la vista de la votació per elegir a la Presidenta del Parlament.

Finalment, ara ho han reunit tot per a lliurar una mena de “batalla final”. I sota l’empara del nou Rei, el Presidente en funciones s’ha reunit amb els líders dels qui ell considera que són partits espanyols. D’aquests partits, dos estan fins al coll de corrupció i de corruptes. I els altres dos ni tan sols tenen presència, al Parlamento Espanyol. I amenacen als catalans amb tot de penes còsmiques que ja no espanten ningú. Perquè si alguna cosa es comença a veure clara, és que Espanya no té capacitat real per imposar les seves lleis davant d’un país, Catalunya, que ha decidit començar a caminar pel seu compte.

Sorprenentment, quan més han collat, amenaçat, insultat… quan més fort els han colpejat, més ferms s’han mostrat els catalans. Contràriament al que pensaven, els catalans no s’han comportat com el ferro, que quan el piques s’escalfa i es reblaneix. Ni tan sols com el ferro fred, que costa molt d’escalfar només amb colps. No. Sembla que s’han comportat més bé com l’acer. Una cosa semblant al que passava a les fargues catalanes. Que com que el ferro no s’arribava a fondre del tot, amb l’acabat final amb el mall, les impureses que es podien dissoldre, no ho feien. De manera que, al final, més que ferro en la pràctica s’acabava obtenint acer.

I ara, desesperats, sembla que s’agafen tots al pal de la bandera. De fet, a la capital (la seva capital) et tenen una que deu ser la més grossa del món.

Possiblement aquesta és una part del seu problema. Que no entenen que un símbol qualsevol no s’estima perquè siga més o menys gran, o perquè algú ho mane. Si s’estima és perquè representa alguna cosa positiva. I ells, des de sota a seva bandera, encara no han deixat d’amenaçar, insultar, menystenir als altres. Es fan antipàtics i ni tan sols en són conscients. A veure si amb tant de colp encara es picaran un dit i es faran mal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!