Des de la Plana

Al principi, fa molts anys, els mestres “ensenyaven”. A l’escola s’anava per aprendre. Amb més o menys voluntat, els mestres transmetien una colla de coneixements als seus alumnes. El seu salari era molt baix, però estaven ben valorats per tothom. Quan el mestre recomanava a la família que el xiquet valia per estudiar, sempre es valorava la possibilitat.

Els materials eren, generalment, una enciclopèdia on s’hi arreplegaven els coneixements de les diferents matèries. Matemàtiques, història, ciències, religió,…

Eren enciclopèdies que preparaven algunes editorials que es dedicaven a això. I arribaven a tindre moltes edicions. Com anaven recollint els suggeriments i les errades detectades pels usuaris, eren textos molt depurats.

Quan va aparèixer la llei Villar Palasí, es va començar a parlar de les “programacions”. Calia que cada mestre es plantejara el que faria amb la seva classe al llarg del curs i, en un major nivell de concreció, què faria cada setmana. Així, si arribava un inspector a l’escola, podia saber si es feia el que s’havia de fer.

Abans de tot això, hi havia un quadern gros, el de “rotació”, on cada dia un alumne copiava tot el que els demés escrivien a les seves llibretes. Si venia l’inspector, se li ensenyava aquesta llibreta i en paus.

Allò de les programacions, que era tan complicat que requeria cursos de formació per a poder-les fer, es va anar modificant amb el pas dels anys. Al mateix temps, amb la generalització de l’Estat de les Autonomies, les editorials van haver d’adaptar els textos a les noves programacions i a cada comunitat. Amb això, van haver de fer més edicions i de menor tirada. El resultat fou que moltes de les editorials clàssiques van anar tancant i es van quedar només algunes editorials molt fortes. Aquestes, com a reclam per a vendre els seus llibres, ja incloïen la “programació”. Aquesta pràctica es manté fins avui mateix.

Amb l’arribada de la LOGSE, que estava, diuen, inspirada en una teoria d’aprenentatge (el Constructivisme) va haver que adaptar les programacions i ampliar-les. Ja calia programar tot el que es faria en cada classe. Però això calia, i cal fer-ho, al començament de curs. I clar; al mes de setembre no es pot saber si, per exemple, qualsevol idea o concepte costarà més o menys d’entendre als alumnes. És difícil preveure en el mes de setembre, què faràs en una classe el deu d’abril següent.

Però tothom feia la seva programació, sistemàticament la incomplia i tothom tan ample.

A poc a poc, els inspiradors de la llei, anaven introduint noves paraules. Per exemple, el PEC (Projecte Educatiu de Centre). Una mena d’ideari breu del centre. O el PCC (Projecte Curricular de Centre). Una mena de programació general del Centre. Amb el temps, aquest darrer va desaparèixer i tot va passar a quedar dins del PEC.

Una altra paraula que va aparèixer era Objectiu. Si antigament es pretenia que tothom que arribava a l’institut sapigués llegir i escriure, ara d’això se’n deia un Objectiu. Com els semblava poc, van dividir els objectius en curriculars (de coneixement) actitudinals (d’actitud?). Hem de recordar ací que ja hi havia alumnes que es veien obligats a romandre a l’aula en contra de la seva voluntat, per tant calia aconseguir que els alumnes tingueren “bona actitud” (actitud positiva, en llenguatge educatiu) davant de l’assignatura. Que, de passada, va passar a anomenar-se Matèria. Els altres objectius eren Metodològics, que mai ningú va saber explicar clarament què eren.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!